Veronica Franco, a Cinc hores a Venècia

Veronica Franco de Tintoretto, 1575,
Worcester Art Museum, Worcester

 

"I Venècia té en el seu passat una història que és alhora de poesia i de plaer comprat, una història en què, si se'm permet, vull aturar-me una estona.

Em refereixo a la vida de Veronica Franco, la prostituta poeta o, més ben dit, la poeta prostituta, perquè la poesia sempre preval.Va viure en la segona meitat del segle XVI. Va morir als quaranta-cinc anys. Franco va petànyer a aquella minoria de prostitutes que van merèixer en el seu temps el qualificatiu atroç (no per a elles, sinó per a la resta) de cortigiane oneste, és a dir, cortesanes honestes, com si les que no llegien en francès o no tenien habilitats musicals fossin menys íntegres o menys honrades que aquestes. Entre elles, Franco va ser la més destacada. Bé, no s'ha d'exagerar. Tampoc no va triomfar tant perque ara es puguin comprar encara els seus poemes a les llibreries. De fet, només es troba algun exemplar antic de les seves rimes eròtiques a webs especialitzades en llibres de vell, o reedicions a càrrec d'universitats en la modalitat de print on demand, en segells del tipus Llibres oblidats. Però el personatge era tan poderós que, mig segle després, encara se la reivindica com la feminista que va ser, una autèntica propagandista del plaer femení, encara que hagués de subsistir venent el seu cos. La seva bellesa, a més, s’ha perpetuat gràcies als retrats que en va fer Tintoretto, el més famós dels quals és un en què la noia s’aparta el vestit de seda per ensenyar els pits, que es pot veure al Museu del Prado de Madrid. No té cap estàtua a Venècia, però sí un carrer A Pàdua. A la ciutat dels canals aí que hi ha un pont conegut com a Della dona onesta, a prop de l’església  dels Frari, al costat d’una trattoria amb el mateix nom. Segons la tradició oral, aquest pont va ser batejat així perquè en temps immemorials un home va dir a un altre, assenyalant un bust de dona esculpit a la paret, “heus aquí l’única dona honesta de Venècia”. Desconec la fiabilitat de la història, Jan Morris hi fa referència a la seva guia. Si no és certa, resulta com a mínim útil per fer-se una idea de la consideració que ha merescut històricament la dona a Venècia. Potser la mateixa que a qualsevol ciutat, igual de lamentable, però en aquest cas amb Tintoretto entremig.

M’encantaria ara saber quina va ser la Venècia de Veronica Franco i seguir els seus passos. Sé que ella sola es va enfrontar a la Inquisició, que l’acusava de bruixeria, i que en va sortir victoriosa. Sé que va tenir una breu relació amb el rei Enric III de França. Sé que va fundar alguna cosa semblant a una casa de les dones caigudes a prop de l’església de San Sebastiano. Un dia una amiga italiana em va traduir els seus poemes i em van semblar vivaços, bells i contemporanis. Malgrat que va arribar a figurar en el selecte Catalogo de tutte le principal et più honorate cortigiane di Venetia, va morir en la pobresa, de febre alta, pel que sembla després que un dels seus principals clients finés i la deixés sense ingressos. No hi ha cap tomba on es pugui anar a recitar els seus poemes, perquè la van incinerar i qui sap on van anar a parar les seves cendres. Potser les van enterrar en algun lloc proper a l’església de San Moisè, suggereix alguna font antiga."

A: Cinc hores a Venècia, de Miquel Molina. Traducció d'Òscar Vendrell. Univers. La joie de vivre. p.131

Una visió literària i personal del concepte "cortesana" a Dones antigues, de Michel Leiris

Per saber-ne més: Rosenthal, Margaret (1992). The Honest Coutesan: Veronica Franco, Ciutadana i escriptora a la Venècia del segle XVI, 1992.