Els somiejos del passejant solitari

 

Illa de Saint Pierre

Primera passejada

"Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap més germà, proïsme, amic ni societat que jo mateix. El més sociable i el més afectuós dels humans n'ha estat proscrit per un acord unànime. Han cercat en els refinaments del seu odi quin turment podia ser el més cruel a la meva anima sensible i han trencat violentament tots els lligams que m'unien a ells. Jo hauria estimat els homes a despit d'ells mateixos."

Tercera passejada

"Em faig vell aprenent sempre."

Soló repetia sovint aquest vers en la seva vellesa. En un dels sentits que té, també podria dir-lo en la meva; però és una ciència ben trista, aquesta que l'experiència m'ha procurat des de fa vint anys: encara seria preferible la ignorància. L'adversitat és, sens dubte, una gran mestra, però fa pagar cares les seves lliçons, i sovint el profit que se'n treu no val el preu que han costat. D'altra banda, abans d'haver après tot aquest coneixement amb lliçons tan tardanes, l'oportunitat de fer-lo servir ja ha passat. La joventut és el temps d'estudiar la saviesa, i la vellesa és el temps de practicar-la. L'experiència instrueix sempre, ho confesso, però només s'aprofita en la vida que tenim al davant. ¿Hi ha temps, quan cal morir, d'aprendre com s'hauria hagut de viure?

Cinquena passejada

"De tots els llocs on he viscut (i n’hi ha hagut de preciosos), cap no m’ha fet tan terriblement feliç, ni m’ha deixat un enyor més dolç, que l’illa de Saint Pierre, enmig del llac de Bienne. Aquesta illeta, que a Neuchâtel anomenen l’illa de La Motte, és ben poc coneguda fins i tot a Suïssa. Cap viatger, que jo sàpiga, no l’esmenta. Però, ben mirat, és molt agradable i especialment ben situada per fer benaurat un home a qui li agradi aïllar.se; perquè, encara que potser jo sigui l’únic al món a qui el seu destí li ho hagi imposat com a llei, no em puc creure que sigui l’únic que tingui un gust tan natural, encara que fins avui no l’hagi trobat en ningú més.
[...]
Tot és un flux continu sobre la terra. Res no hi manté una forma constant i estable, i els nostres afectes relacionats amb les coses exteriors passen i canvien necessàriament com elles. Sempre al davant o al darrere de nosaltres, recorden el passat que ja no és o preveuen el futur que sovint no ha de ser; no hi ha res aquí de sòlid a què el cor pugui lligar-se. Per això no hi ha gaire més aquí baix que el plaer que passa; pel que fa a la felicitat perdurable, dubto que sigui coneguda. A penes hi ha en els nostres gaudis més vius un instant on el cor pugui dir-nos veritablement: Voldria que aquest instant durés per sempre. ¿I com podem anomenar felicitat un estat fugisser que encara ens deixa el cor inquiet i buit, que ens fa enyorar alguna cosa abans o desitjar encara alguna cosa després?"

Novena passejada

"La benaurança és un estat permanent que no sembla haver estat fet per a l'home d'aquí baix. A laTerra tot és un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú no pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitats són quimeres. Aprofitem-nos de la satisfacció personal quan arriba; guardem-nos d'allunyar-la per culpa nostra, però no fem projectes per encadenar-la, perquè aquests projectes són pura bogeria." 

A: Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau. Traducció de Glòria Farrés Famadas. Adesiara. 2025

A peu

"Cuando caminamos conectamos con los paisajes naturales y con la gente y la cultura que contienen. Es una experiencia muy distinta a viajar en coche, autobús o tren. Y, por supuesto cuando recorremos a pie distancias considerable llegamos a conocer muy bien nuestro cuerpo, tanto su dolor como su fortaleza, lo cual es una experiencia muy intensa. Sentimos cómo nos late el corazón y cómo se acelera nuestra respiración y sentimos el suelo contra nuestros pies. El hecho de que caminar sea algo físico y lento aparta nuestra atención de los pensamientos interiores y la lleva al mundo que nos rodea, ayudándonos a sentir que formamos parte de nuestro entorno. Somos más conscientes de la luz, el tiempo, las estaciones, los sonidos y los olores que nos rodean, de las formas y colores del paisaje y de la arquitectura, así como de la gente con la que nos encontramos, y al hacerlo aclaramos el revoltijo de nuestra mente y obtenemos una perspectiva nueva de  nuestra vida.

Caminar es una gran metáfora de la vida, en el sentido de que vamos paso a paso, centrándonos en lo que tenemos inmediatamente delante y sin pensar en el destino. En ambos casos se trata tanto de un juego mental como de una búsqueda física. Cuando salgo para hacer una larga caminata o senderismo, a menudo las piernas empiezan a cansarse y, cuando imagino la distancia que me queda por delante o la altura de la montaña, decae mi entusiasmo. Para no rendirme, me pongo metas más accesibles como, por ejemplo, una roca que esté a un minuto de distancia o un árbol que esté un poco más adelante. Me digo a mi misma que podré detenerme cuando llegue allí, pero casi siempre al llegar a ese punto de referencia prefiero continuar. Subir una colina supone un gran esfuerzo y, como cualquier esfuerzo, nos llena de satisfacción culminarlo: hemos logrado vencer nuestros miedos y dudas para conseguir nuestro objetivo.

[…]

La mayoría de las cosas que vale la pena hacer en la vida -labrar una carrera profesional, criar hijos, aprender a relacionarnos con los demás- llevan tiempo. Iniciar algo nuevo, quizá un negocio, una carrera o una inspiración creativa, puede parecer abrumador. Si lo hacemos paso a paso, nos damos cuenta de que incluso las tareas más desalentadoras se pueden manejar y disfrutar. Todo tiene que ver con el viaje, con los pasos que damos por el camino."

A: Viajar i meditar. Una experiencia consciente, de Sarah Samuel. Traducció d'Ana Doblado Castro. Siruela. 2021. (p.52)

El caminar d'Espinàs

Toni Arbonès inclou l’entrevista a Josep Maria Espinàs al recull Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides. He seleccionat els paràgrafs que parlen més directament del fet de caminar per viatjar. L’experiència? Dotze viatges a peu per terres diverses recollits en els seus llibres.

Tu dius que caminar, a més a més de ser bo per a la circulació de la sang, també és bo per a la circulació dels pensaments...

"Jo penso que va bastant lligat. Veuràs: caminar en el sentit no atlètic, no esportista, no amb una voluntat d’estar mirant-se el cronòmetre a veure si avui ho he fet en dos minuts, significa posar en marxa la curiositat. Estàs veient coses noves a cada passa, encara que vagis a poc a poc, estàs veient una cosa nova. Aquest és un privilegi que en la vida quotidiana no s’acostuma a tenir. No ens adonem que estem veient sempre les mateixes coses durant moltes hores al llarg del dia.

[...]

Cadascú tria els seus camins. A mi em sembla perfecte. El que jo trio a mi em dona unes satisfaccions, petites satisfaccions però profundes, que et duren anys i que mentre ho vius tens consciencia de viure el temps. Els viatges a peu a mi em donen, sobretot, com a premi, la consciencia que estàs vivint el temps d’una manera molt senzilla i, en canvi, molt de debò.

[...]

Pel plantejament que jo em faig del viatge a peu evidentment que sí que s’acaben [els camins].Perquè jo vull anar de nucli poblat a nucli poblat. La distància ha de ser una que em permeti caminar tot el matí i arribar-hi; per tant, que al cap de quinze, divuit, vint quilòmetres jo pugui trobar un lloc on em quedi a menjar i pugui dormir. Perquè el que m’interessa no ès caminar tot el dia: m’interessa caminar al matí o a la tarda, viure el poble, fer-me veí del poble, i el dia següent al matí, tornar a caminar el matí i arribar a un altre poble i viure al poble.

[...]

No cal anar de viatge perquè una persona se senti sola. Un s’hi sent a Barcelona, i s´hi sent a casa seva i s’hi sent allà on vulguis. Però la soledat aquí [en el viatge] té un aspecte molt positiu. [...] La gent es pensa que això dels viatges a peu és una mena de gresca, d’anar com qui va a la font, saps? Tots agafadets de la mà i cantant i ballant. [...] Jo he fet els viatges a peu, uns trossos sol, uns trossos acompanyat però cadascú fa el seu viatge i no es parla. La gent això no ho entén. [...] Un viatge es fa sol, no el fas en equip i, per tant, condicionat pels altres. Cadascú pensa el que pensa, cadascú mira el que mira, cadascú veu el que veu, i això és intransferible."

De: Els viatges de la Gran Anaconda, de Toni Arbonès. Tushita edicions. 2021. (p. 165)

Caminar és instintiu

"Caminar és virtut, el turisme pecat mortal"

Herzog

Què ens diu Bruce Chatwin:

"Caminar es instintivo. Pero caminar y luego acabar en el desierto o en un sitio salvaje y abandonado, es una experiencia que hace nacer en la cabeza imágenes sensuales, deseos sofisticados. Le parecerá curioso, pero recuerdo que en la absoluta soledad de los lugares en los que me encontraba pensaba en las suculentas comidas que hacía durante las fiestas, las personas maravillosas que había conocido, los libros que habría querido leer y los que habría querido escribir."

A: La nostagia del espacio, de Bruce Chatwin i Antonio Gnoli. Traducció de Juan Carlos Gentile Vitale. Los tres mundos. Seix Barral. 2002. p.85

I Chatwin parla d'Herzog:

"També va ser l'única persona amb qui vaig poder tenir una conversa individual sobre el que jo anomenaria l'aspecte sacramental de caminar. Ell i jo compartim la creença que caminar no és simplement terapèutic per a un mateix, sinó que és una activitat poètica que pot curar el món dels seus mals. Resumeix la seva posició en un pronunciament sever: "Caminar és virtut, el turisme pecat mortal". Un exemple sorprenent d'aquesta filosofia va ser el seu pelegrinatge hivernal per veure Lotte Eisner."

A: https://www.interviewmagazine.com/film/new-again-werner-herzog

La vocación de perderse, de Franco Michieli

 

Franco Michieli comença amb una citació de Barry Lopez d'Una geografia profunda: "Cuando viajo, me esfuerzo por conocer el territorio como si fuese un ser humano, con su complicada, insondable personalidad. Espero que sea él quien hable. Y espero. Y espero."

De fet Barry Lopez inspira l'obra i en part la vida de Franco Michieli. El postulat que l’autor ens presenta -i que ell posa en pràctica- és no utilitzar cap mitjà d’orientació i només fer servir els indicis del paisatge i de la natura per moure’s i aconseguir arribar on ens havíem proposat. I això ho ha posat en pràctica durant anys i cada cop amb projectes (aventures?) més ambicioses.

"Moverse por la naturaleza sin mapa y tener que esperar en mivimiento una señal que nos oriente despierta la sensibilidad en esa parte de la existencia a la que la razón no llega. Quizá entonces -usándonos a nosotros mismos como instrumentos, igual que los humanos de los orígenes- dimensiones olvidadas volverán a sernos familiares y preciosas." (p.29)

És veritat que recuperarem habilitats dels nostres avantpassats, però també és veritat que els nostres desplaçaments estan planificats i amb lloc de sortida i un objectiu per a l’arribada. No anem a descobrir el terreny, ni a buscar millors zones de caça, ni llocs per resguardar-nos de les inclemències del temps. Nosaltres sabem on volem arribar i  hem vist mapes, hem pogut estudiar l’orografia del terreny i hem fet previsions dels dies que podem trigar per a les provisions.

I també és veritat que dependre de la naturalesa, de la nostra percepció i de la intuïció interna ens pot portar a una experiència espiritual.

Un altre citació de Barry Lopez, aquesta de Sueños árticos: "El territorio es como la poesia, es inexplicablemente coherente, su significado es trascendente y tiene el poder de trasladar a un plano más elevado las consideraciones sobre la vida humana".

L'últim paràgraf:

"En los últimos días, el esplendor de la planicie nos envuelve en su belleza, sobre nosotros fluctúan vapores, luces deslumbrantes y crpúsculos suspendidos en el tiempo con los que alternan horas de niebla y ligeras nevadas que el viento constante tranforma en brújulas. Una mañana, desde una ancha elevación ventosa y soleada, el azul profundo del Altafjorden abierto entre blancas montañas aparece ante nosotros un inmenso espejismo. No sabría explicar cómo el camino ha ido tomando forma día tras día. Pero reconozco en mí el deseo de encontrar el misterio que ha caminado a nuestro lado." (p.108)

A: La Vocación de perderse, de Franco Michieli. Traducció de José Palacios. Siruela. 2021

Podem trobar Barry Lopez a: Horizonte, de Barry Lopez

La poesia, el silenci i la pregària

Dos enfocaments diferents de la poesia, el silenci i la pregària.

La visió actual de Tesson:

"En aquest ràpid resum dels antídots contra l’avorriment hi falta una cosa. Durant el camí, per combatre el buit, hi ha la poesia! El rodamon pot recitar versos de manera inesgotable. La poesia omple les hores buides. Distreu l’esperit i inflama l’ànima. La poesia és un ritme fet música. Els versos canten la caminada i poden posar-se d’acord amb l’atmosfera: enmig de la plana arrasada recito, sobreretot, Péguy, Victor Hugo als aiguamolls, Apollinaire quan soc en altura, Shakespeare enmig de la tempesta, Norge quan estic borratxo. I al vespre, quan m’aturo, arrenco del meu quadern de poesia la pàgina que m’ha nodrit durant tot el dia i amb ella en faig un petit foc al qual recito el poema que ara ja em sé de memòria. És una manera elegant de tancar la jornada.

No dic res de la pregària que també ajuda el viatger a moblar les hores lentes. Actua com un alleujador per als nervis massa excitats.

Repetiu un verset fins a l’obsessió: us oblidareu de les butllofes dels vostres peus. El pelegrí rus, de 1870, promotor de la filocalia, no fa altra cosa quan travessa la taigà a peu, murmurant contínuament aquest cant: «Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi.» La manera ideal és fer el recital de manera col·lectiva i aconseguir, així, compassar l’antífona amb el pas. Llavors es camina de la mateixa manera que es respira. Però jo només faig servir la pregària quan sento que tinc por. Davant de l’os o enmig de la paret, quan les preses desapareixen dels meus dits, per sobre d’un pitó que balla, experimento noves mostres de fe alimentades per la ressaca de l’adrenalina.

Entro en la dimensió religiosa com els covards: davant del mínim temor. Quan veig que l’aigua puja, confio la meva esperança al navili.

Pregària, observació, contemplació, recitació, record: estratègies del caminant de llarga distància per escapar de l’angoixa de sentir-se una agulla perduda en la trista immensitat del món."

 I la visió religiosa del pelegrí rus a Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual o El pelegrí rus; Obra anònima del voltant de 1860 i possiblement escrita o dictada al monestir d’Athos. Està estructurada en dues parts de quatre i tres relats respectivament. El protagonista és un pagès rus que busca la gràcia de la pregària interior. En paraules de Sebastià Janeras a la Introducció: “Tota la narració, gira sobre dos eixos: La “pregària de Jesús” i la Filocalia*. [...] Aquesta pregària va sovint unida a una tècnica respiratòria i de concentració mental i ha de dur al qui la practica a l’autèntica pregària interior o de cor.”

Un dels personatges Skhímnik llegeix un quadern que porta per títol: "El secret de la salvació, revelat per la pregària contínua":

“Però, què és realment la pregària i com pregar en essència? És difícil de trobar respostes precises i comprenedores per a tothom  a aquestes qüestions, tot i que són primordials i urgents, de manera que, qui desitja ferventment la pregària, es troba un altre cop amb un vel de misteri. De tot el que ha llegit recordarà només l’aspecte exterior, encara que devot, de la pregària, i arribarà a la conclusió que per pregar cal anar a l’església , senyar-se , fer reverències, agenollar-se, recitar el salteri, cànons i acatistos**.

“Aquesta és la idea general de la pregària que es fan aquells que no coneixen els escrits dels sants pares sobre la pregària interior i l’acció contemplativa. A la fi, qui busca troba un llibre anomenat la Filocalia, en el qual vint-i-cinc sants pares exposen d’una manera entenedora la ciència de la pregària del cor veritable i essencial. Aquí se li comença a revelar el misteri de la salvació i la pregària, i s’adona que pregar realment vol dir adreçar la ment i l’atenció al record constant de Déu, caminar en la seva divina presència, desvetllar l’amor en un mateix pensant en Ell i unir el nom diví amb la respiració i el moviment del cor. És guiat cap a tot això per la invocació amb els llavis del sant nom de Jesucrist, o per la recitació de la pregària de Jesús sempre, en tot lloc i durant qualsevol ocupació, contínuament." 

Més endavant, ja al final, un altre dels personatges, l'Ermità presenta la part positiva del silenci:

"1) El que viu en el silenci i la solitud no tan sols no està inactiu ni ociós, sinó que és molt actiu, més que qui pren part en la vda social. [...] 
2) La influència benèfica i profitosa de l'home que viu en el silenci sobre el seu proïsme es revela no tan sols en la comunicació de les seves instructives observacions sobre la vida interior, sinó que també [...]  és profitós per al seglar atent, el guia cap al coneixement d'ell mateix i el dirigeix cap a un sentiment de veneració. [...] 
3) Aquest benefici resulta del veritable silenci, il·luminat i embolcallat amb la llum de la gràcia. [...] De la importància del silenci, Sant Isaac el Siríac en parla així: "Quan posem d'una banda totes les accions d'aquesta vida i d'altra banda el silenci, trobem que aquest pesa més a la balança." "

I qui practica actualment el silenci?

*Col·lecció de textos de mestres espirituals de la tradició mística hesicasta de l’Església ortodoxa oriental.
**Himne cantat generalment pels cristians ortodoxos o catòlics orientals, el nom fa referència a que els feligresos el canten dempeus.

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors. p.35

A: Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual. Anònim.  Traducció d'Àngels Margarit i Victòria Izquierdo. Introducció de Sebastià Janeras i Joaquim Maristany. Notes de Sebastia Janeras. Edicions Proa. p.152 i p.175