Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall de Cardós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vall de Cardós. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 d’octubre del 2025

Evolució de la població d'Arrós de Cardós

En el fogatge* de 1497, hi consten 4 cases a Arrós; en el de 1553, 6 cases. El cens de Floridablanca (1787) registra 93 habitants. El cens de 1856, registra 74 habitants. El 1887, 103 habitants. I dels inicis del segle XX fins als anys cinquanta, sembla que manté una població estable de 60 habitants. El cens de 1970 registra 27 habitants; i el 1995, 23 habitants i 7 cases obertes tot l’any.**

Els últims anys s‘han tancat cinc cases: Barber, Ramon, Toniquet, Teixidò i Mònica i se n’han obert cinc. Per tant les dades absolutes, tot i les defuncions, els naixements i les noves incorporacions al poble, són el 2025 com les de 1995: 7 cases obertes tot l’any i una població estable de 23 persones.

S’han arreglat cases, quadres i pallers com a segones residències: el paller i l'era de Julià, l'anomenada Casa nova, L'estudi l’antiga casa Julià, Gori, dos coberts de Ramon. I la conversió de les quadres de Toniquet en tres cases (la Perxada de Toniquet, l'Hort de Toniquet i el Cobert vell de Toniquet i les de Mora en quatre apartaments de turisme rural. Per aquest motius, a l’estiu la població en molts moments pot ser que sigui més que el doble de l’habitual.




*fogatge: imposició a raó d’una quantitat per foc o casa habitada.

**Dades extretes de  La Vall de Cardós. Recull d'història, geografia i cultura, de F. Xavier Sudrià i Andreu. Garsineu Edicions. 2003 (p. 121)

dilluns, 6 d’octubre del 2025

Que è cap vritat?

Conte curt en pallarès, intent, presentat al concurs participatiu de Valls de Cardós adaptant la yuki onna, o també la dama blanca europea, a les valls de casa.


Que è cap vritat?

De coses de fora, no en sé; no me n’amago, la vritat. Io només dic lo que io he vist. I ara, si ho vol, li ho asplicaré.

Ja eri octubre, el quinze, si vol lo dia, que era festa maior a Bonestarre, Santa Tresa, com la santa que tinc a casa; i baixava de Ribera de Boldís, que havia anat a veure les auvelles que encara eren a muntanya. I entre una cosa i una altra, que si unes potes ranques, que si unes mosques maleïdes que n’havien martiritzat tres o quatre, vaja que s’havia fet de nit. I que dic: “Nemoni que ja fai tard a ball!”

I quina mala nit! Fosca, molt fosca. I freda, molt freda. I una ventada... Com bufava, valga’m Déu! I me dic: “I si fai marrada cap als Plaus arribaré a Estanilles i trobaré una mica d’aixopluc a la pleta. Mai tant que no la trobe!” Que a hores d’ara no ho faria pas. Que no, que no!

Començo a baixar i lo que diva. Bufa i bufa! Borrufa! Que no em viua ni la punta del nas. I io que dic: “I si m’ajupo entre aguestes pedres, que pari una mica; fai un repòs i puga anar prevall?” Que si ho vai fer? Més mala pensada no haria pogut tenir. Que m’ajupo, em tapo tant com puc amb lo tapaboques que portava... I en un tres i no res me quedo adormit. Potser va ser el fred o el cansament del dia. No ho sé cap! Què voleu que us diga. Que de fred i cansat ho estava i no è desancusa.

Io no sé quanta estona va passar, si una, dos o tres hores. No ho sé. Que sento una escalforeta a la galta, que penso: “Que è bo això, si sembla una estima que em fa grius i tot. Que no sé si obrir els ulls o deixar-los tancats.” Perquè si els obriva i ja no ho sentiva? Pro ves, els vaig obrir per saber què era aguella carícia que prior no podia ser.

I me la vei al costat, blanca com la neu que ja m’envoltava. Jo no sé com anava vestida, si és que hi anava. Que io tot ho veia blanc, ben blanc; teniva una pell tan blanca que semblave transparent. Els cabells no, que eren negres com lo estalzí. Pro a fe que de popes en teniva, que això si que ho vai veure. No, no, no em va dir ni mitja paraula, ni cap siroll va fer. Pro bé que jo enteniva que em voliva ajudar a sortir d’aguell mal pas. Em dona la mà, una mà calenta i suau. M’ajuda a aixecar-me, i, primer, passet a passet que tirem cap avall, que encara em faltava un bon tros per arribar a Estanilles, pro emprés semblava que volava. I un cop allà la tempesta havia passat i ja veia les llumetes de Boldís. Que em giro i la dona no hi è. Ai redeu! Si feva un moment la teniva al costat. I guaito, i reguaito; i re de re. I què fai? No em posaré pas a buscar-la! Si no hi è, no hi è! I agafo el camí que ara es veia bé i tiro a davall; a poc a poc que encara em tremolaven les cames, teniva els corrons ben freds i tot lo cos antaumit. Pro em vai dir: “El camí è bo i arribaré lleu!” I així va ser, que a ball no hi vai arribar, pro a casa sí.

Que si vosté no s’ho creu? Tampoc a casa s’ho van creure, pro tant me fa, que io sé lo que vai veure. I que gràcies a ella vai tornar a casa i ara soc ací, i no al somenteri.

Que si ara em diu que al Japó també hi è. Això no ho sé, afededeu. I que li diguin ves a saber com. Tampoc no ho sé. Com dieu? Yuki què? È igual, no ho recordaré pas. Io sempre li he dit la “dona de la neu”, que eri blanca i suau com la neu. I que è furra i dolenta? Doncs per jo que è una altra dona la que em va salvar la pell. I si un dia en un mal pas, té la bona sort de trobar-se-la, ve i m’ho diu que potser entre els dos ens faran més cas i no ens prendran per fatos. Que de tot me n’he sentit. I aguesta è la història que li diva. Que è cap vritat? Au, vritat è, o el meu cap no tindrà gorra!


*********


Breu descripció de Yuki Onna, la dona fantasma de les neus



dissabte, 30 d’agost del 2025

Malnoms dels pobles de Cardós

Malnoms dels habitants dels pobles de la vall de Cardós.

Al llibre El parlar del Pallars, l'autor inclou els malnoms (popularment nomarrots o motarrades) dels pobles del Pallars. En alguns casos poden ser dos, tres o fins i tot quatre malnoms per a un sol poble. Això té sentit ja que l'autor utilitza informants de diferents pobles. Com diu Pep Coll: "El caràcter burlesc i satíric d'aquests gentilicis fa que siguin voluntàriament desconeguts en el poble on s'apliquen."

Al llibre D'Estaon a Austàlia, l'autora fa la llista dels malnoms dels pobles de la vall que utilitzaven a casa seva i ben segur a tot Estaon. Els recollits per Carme Esplandiu, l'autora, estan marcats amb un asterisc.

Ainet: corsecs, calcets, lo senyoriu, doctorets*
Aineto: cabrers, cabrerols, orriaires*
Anàs: nasseruts, aurelluts, corbellaires, dallaires*
Arrós: senyors*, senyoriu
Benante: guineus*
Bolissos (tots dos): aurelluts*
Bonestarre: campaners*
Cassibrós: picapedrers, pica-roques, pica-roqués*
Estaon: baladreus*, bagadeus, gorretes
Esterri de Cardós: gitanos*, gitanalla
Ginestarre: perdiguès*, perdigaires
Lladorre: golluts*, aurelluts
Lladrós: lladres*
Lleret: gats*
Ribera: borratxos*
Surri: corbellons*
Tavascan: formatjaires*, gavatxos


Coll, Pep. El parlar del Pallars. Editorial Empuries. 1991
Esplandiu, Carme.  D'Estaon a Austràlia. Garsineu Edicions. 2024

dimecres, 30 de juliol del 2025

Dues morts

Dues morts en pocs dies de diferència i a uns quants quilòmetres de distància: la Teresa i el Xoan Bello. No es coneixien; cap relació personal. D'una banda la ruralitat i de l'altra banda l'escriptor que la recuperava i ens l'apropava; un món que a poc a poc desapareix.

A la ciutat la mort afecta sobretot a la persona implicada, és evident, i als seus familiars i amics. Al poble la mort d'algú afecta a tota la comunitat, no només a la del moment sinó també a tota la comunitat històrica. El difunt deixa de viure al poble i passa a ser poble. A cada mort el poble deixa de ser una mica tal com havia estat. Mort a mort el poble s'esmicola.

Potser existeix en un altre nivell el poble que havia estat amb tots els difunts i d'aquesta manera conserva l'essència plena de tots els temps.Aquest poble i els seus habitants no són ombres, són una altra realitat. Ara la Teresa pot tornar a parlar amb el Gildo i la Maria, els seus pares; amb el Pau, l'oncle; amb la Maria i el Candi, de Toniquet; amb el Manel, de can Mora; amb la Maria i el Pepe, de can Català, amb la tia Juanita de can Teixidó. I amb els pares i els avis de tots aquests i que nosaltres ja no hem conegut. I recuperar aquell esperit de poble que tant trobava a faltar. I Xoan, contactes incomptables: els que ell coneixia, els que ell havia recuperat i els que s'aproparien a escoltar les seves històries.

Nosaltres només recordem trossos petits, anècdotes particulars, però no podem completar el dia a dia, el mes a mes; un any darrere l'altre. I Xoan Bello era capaç de recuperar aquesta essència plena i ara ell també s'incorpora com un més dels habitants d'aquests pobles del més enllà.

Nosaltres continuem amb un poble que ha deixat de ser com era, per convertir-se en alguna cosa més artificiosa, amb la certesa, però que un dia també arribarem a conviure amb tots ells.

Teresa, ara. és Arrós; i Xoan, ara, és Paniceiros.

I nosaltres esperem el demà per retrobar-nos.

divendres, 14 de març del 2025

Un gat sense amo

Un gat sense amo és un divertimento a partir de la lectura de Gato sin dueño* selecció de haikus de Tan Taigi** feta per Fernando Rodríguez-Izquierdo y Gaval, conjuntament amb la traducció, la introducció i les notes.
He respectat la distribució en tres versos; no la mètrica pròpia dels haikus. Això porta que molts versos, els primers i segons, són excessivament curts; i que entre ells no guarden proporció.
En la majoria*** he fet servir el tema del poema de Tan Taigi, adaptant-lo als elements propis de la muntanya que m’envolta. En d’altres m’he deixat anar pel to del llibre per incorporar noves composicions. I en tots intento reflectir l'esperit de la Vall de Cardós.


Un gat sense amo


Sota el fanal,
un petó.
El primer o el darrer.

Any nou,
el matalàs vell 
m’acull com a un rei.

*  
A la nit fosca,
el cirerer florit
en un racó amagat.

Desprès d’una trucada
recullo quatre flors.
I espero.

Fulles a l’arbre.
Fulles a terra.
Encara son fulles.

He sopat verderols
i entre els llençols
faig memòria.

Entre clapes de neu
brots tendres
d’herba juganera.

Trons. Llampecs.
I les veus sordes
de la casa abandonada.

Tarda grisa de tardor.
I un rossinyol daurat
entre la fullaraca.

*  
Torb al vespre.
Els troncs cremaran
tota la nit.

Guaita,
una cuca de llum!
I estic sol.

*  
A la teulada 
gat sense amo.
Comença a ploure.


El poble lluny
des dels revolts de l’obaga,
encara amb gel.

A les mans
una cuca de llum.
Regal de la nit.


Bosc d’hivern.
Un llum a la muntanya.
És de nit.

Arreu 
llueixen les estrelles.
La nit tremola.


Set voltors 
fan voltes i voltes.
Un xaiet perdut.


De matinada,
neva.
Impaciència de l’alba.



*Gato sin dueño, de Tan Taigi. Selecció, traducció, introducció i notes de Fernando Rodríguez-Izquierdo y Gaval. Satori Ediciones. 2017
** Tan Taigi (1709 - 1771) considerat un dels grans mestres de la seva època al costat de Buson.
*** D'acord amb la numeració de l'edició: 1, 3, 4, 14, 17, 18, 21, 27, 28, 29, 44, 67, 68 i 70

dissabte, 13 de juliol del 2024

Tankes per a Cardós del "Llibre de cent tankes"

A qualsevol lloc de Cardós i a qualsevol època de l'any podem trobar un racó que podria haver inspirat als cent poetes, a l'entorn de 1200, de l'antologia clàssica dels tankes japonesos Hyakunin-isshu, en la versió en català de Jaume Medina Llibre de les cent tankes. La publicació d'aquesta versió coincideix en el temps amb la  de Jordi Mas, Cent de cent, que encara no he acarat amb la versió de Medina.

Llegim un tanka darrere l'altra amb calma i busquem el lloc que li correpon a la vall.


L’EMPERADOR TENJI
(s. VII: N.626 – m.671)

Té la cabana
tardoral tot d’escletxes
a la teulada:
perxò porto les mànigues
tan molles de rosada.


SARUMARU-TAYÚ
(s. IX?)

Quan sento el cérvol
cridant per la muntanya
mentre les fulles 
enrogides trepitja,
veig la tardor més trista.


EL GRAN MONJO HENJᲾ
(816-890)

Vent del cel, bufa
i barra el pas als núvols!
Aquestes formes 
virginals, jo voldria
un instant retenir-les.


FUN’YA NO YASUHIDE
(s. IX-X)

Puix que les herbes
i els arbres emmustia,
és de justícia
que el vent de les muntanyes
rebi el nom de tormenta.


FUN’YA NO ASAYASU
(s. IX-X

Ran de les prades
de la tardor el vent bufa
damunt del gebre;
del collaret les joies
defugen l'enfilada. 


EL MONJO EGYᲾ
(s. X

Dintre la casa
solitària i coberta
de males herbes,
bé que ningú no hi hagi,
la tardó' és arribada. 


FUJIWARA NO SADAYORI
(995-1045)

A punt d'alba,
la boira del riu Uji
va fent-seprima
i tot d'una apareixen
els pals per a la pesca. 


EL MONJO MAJOR GIOSON
(1055-1135) 

Acompanyem-nos,
cirerer de muntanya,
plens d’enyorança!
Les teves flors em semblen
les úniques amigues.


EL MONJO RYᲾZEN
(s. X-XI)

En els meus dintres,
sortint de la cabana,
mentre al volt miro,
a tot arreu hi trobo
de tardor el mateix vespre.


ᲾE NO MASAFUSA
(1041-1111)

Els cirerers bells
del cim de Takasago
ara floreixen.
Oh!, doncs que no s’aixequi
dels puigs propers la boira!


FUGIWARA NO SHUNZEI
(1114-1204)

No hi ha manera,
en el món, de guardar-se
de la tristesa.
Quan entro a la muntanya,
els cerfs també s’hi planyen.


EL MONJO MAJOR JIEN
(1155-1225)

Tot i que indigne,
sobre la gent estiro
el vestit negre
que duc des que venia
a viure a la muntanya.


FUJIWARA NO KINTSUNE
(1171-1244)

La gran tempesta
les belles flors convida
i el parc blanqueja.
No és la neu el que passa,
sinó jo, que , m’acabo.


L’EX-EMPERADOR JUNTOKU
(1197-1242)

Palau esplèndid
del centenar de pedres!
Quan veig les herbes
al ràfec vell, enyoro
les èpoques passades.



A: Hyakunin isshu. Llibre de les cent tankes. Versió de Jaume Medina. La Fosca, 55. Lleonard Muntaner, Editor. 2021.