Conte curt en pallarès, intent, presentat al concurs participatiu de Valls de Cardós adaptant la yuki onna, o també la dama blanca europea, a les valls de casa.
Que è cap vritat?
De coses de fora, no en sé; no me n’amago, la
vritat. Io només dic lo que io he vist. I ara, si ho vol, li ho asplicaré.
Ja eri octubre, el quinze, si vol lo dia, que
era festa maior a Bonestarre, Santa Tresa, com la santa que tinc a casa; i baixava
de Ribera de Boldís, que havia anat a veure les auvelles que encara eren a
muntanya. I entre una cosa i una altra, que si unes potes ranques, que si unes
mosques maleïdes que n’havien martiritzat tres o quatre, vaja que s’havia fet
de nit. I que dic: “Nemoni que ja fai tard a ball!”
I quina mala nit! Fosca, molt fosca. I freda,
molt freda. I una ventada... Com bufava, valga’m Déu! I me dic: “I si fai marrada
cap als Plaus arribaré a Estanilles i trobaré una mica d’aixopluc a la pleta. Mai
tant que no la trobe!” Que a hores d’ara no ho faria pas. Que no, que no!
Començo a baixar i lo que diva. Bufa i bufa! Borrufa!
Que no em viua ni la punta del nas. I io que dic: “I si m’ajupo entre aguestes
pedres, que pari una mica; fai un repòs i puga anar prevall?” Que si ho vai
fer? Més mala pensada no haria pogut tenir. Que m’ajupo, em tapo tant com puc
amb lo tapaboques que portava... I en un tres i no res me quedo adormit. Potser
va ser el fred o el cansament del dia. No ho sé cap! Què voleu que us diga. Que
de fred i cansat ho estava i no è desancusa.
Io no sé quanta estona va passar, si una, dos o
tres hores. No ho sé. Que sento una escalforeta a la galta, que penso: “Que è
bo això, si sembla una estima que em fa grius i tot. Que no sé si obrir els
ulls o deixar-los tancats.” Perquè si els obriva i ja no ho sentiva? Pro ves,
els vaig obrir per saber què era aguella carícia que prior no podia ser.
I me la vei al costat, blanca com la neu que ja
m’envoltava. Jo no sé com anava vestida, si és que hi anava. Que io tot ho veia
blanc, ben blanc; teniva una pell tan blanca que semblave transparent. Els
cabells no, que eren negres com lo estalzí. Pro a fe que de popes en teniva,
que això si que ho vai veure. No, no, no em va dir ni mitja paraula, ni cap
siroll va fer. Pro bé que jo enteniva que em voliva ajudar a sortir d’aguell
mal pas. Em dona la mà, una mà calenta i suau. M’ajuda a aixecar-me, i, primer,
passet a passet que tirem cap avall, que encara em faltava un bon tros per
arribar a Estanilles, pro emprés semblava que volava. I un cop allà la tempesta
havia passat i ja veia les llumetes de Boldís. Que em giro i la dona no hi è. Ai
redeu! Si feva un moment la teniva al costat. I guaito, i reguaito; i re de re.
I què fai? No em posaré pas a buscar-la! Si no hi è, no hi è! I agafo el camí
que ara es veia bé i tiro a davall; a poc a poc que encara em tremolaven les
cames, teniva els corrons ben freds i tot lo cos antaumit. Pro em vai dir: “El
camí è bo i arribaré lleu!” I així va ser, que a ball no hi vai arribar, pro a
casa sí.
Que si vosté no s’ho creu? Tampoc a casa s’ho
van creure, pro tant me fa, que io sé lo que vai veure. I que gràcies a ella
vai tornar a casa i ara soc ací, i no al somenteri.
Que si ara em diu que al Japó també hi è. Això
no ho sé, afededeu. I que li diguin ves a saber com. Tampoc no ho sé. Com dieu?
Yuki què? È igual, no ho recordaré pas. Io sempre li he dit la “dona de la neu”,
que eri blanca i suau com la neu. I que è furra i dolenta? Doncs per jo que è una
altra dona la que em va salvar la pell. I si un dia en un mal pas, té la bona
sort de trobar-se-la, ve i m’ho diu que potser entre els dos ens faran més cas
i no ens prendran per fatos. Que de tot me n’he sentit. I aguesta è la història
que li diva. Que è cap vritat? Au, vritat è, o el meu cap no tindrà gorra!
*********
Breu descripció de Yuki Onna, la dona fantasma de les neus
