La psicologia de l'illa, segons Olga Tokarczuk

 "Segons la psicologia dels viatges una illa represent l'estat més primitiu, el més anterior d'abans de la socialització, quan l'ego es va arribar ja a individualitzar fins al punt d'aconseguir un cert nivell d'autoconsciència, però encara no havia establert unes relacions plenes i satisfactòries amb el seu entorn. L'estat de l'illa és un estat no pertorbat per cap influència de l'exterior de romandre en les pròpies fronteres; recorda una mena particular d'autisme i narcisisme. Totes les necessitats són satisfetes pel seu propi compte.Tan sols el "jo" sembla real; "tu" i "ells" són a penes uns espectres borrosos, uns holandesos errants que apareixen en algun lloc llunyà de l'horitzó i desapareixen de seguida. De fet, ni tan sols se sap si no eren una simple il·lusió de l'ull avesat a la línia recta que perfectamentsepara els camps de visió entre dalt i baix."

De: Cos, d'Olga Tokarczuk. Traducció de Xavier Farré Vidal. :Rata_ 2019 (p. 92)

Més de l'illa de Socotra

Certes fonts històriques, per exemple, l’anònim Periple del Mar Eritrea, del 60 a. C., es refereixen a l’illa com Dioscorida i la descriuen com la misteriosa terra origen de la mítica Fènix. Antigament, Aràbia meridional i Socotra eren conegudes com a fonts de tot l’encens i la mirra que llavors s’exportava a Europa per fer-se servir en temples i, més tard, en esglésies cristianes.Marco Polo, en les seves històries de l’any 1295, descriu la singularitat dels animals i les plantes de Socotra, i la dedicació de la seva població als rituals animistes. Més tard, el llibre Viatges pel Mar Roig, de Don João de Castro, explica breument com era l’illa a principis del segle XVI. Aquest autor va considerar la possibilitat d’usar l’illa com a parada en les rutes cap a l’Índia, però després d’uns anys, les condicions adverses van fer que els portuguesos abandonessin el paratge, malgrat gaudir d’una posició estratègica.Després d’això, el món occidental amb prou feines va tenir més informació sobre les illes. A finals del segle XIX i principis del XX, algunes expedicions de científics i exploradors van arribar a l’arxipèlag per observar i descriure per primer cop les seves meravelles naturals...

D':Edoardo Zandri i Teresa Di Micco de Santo, La isla de Socotra. A solas con el océano. Paraiso natural con una personalidad muy diferenciada. Altair.

Text inclos al capítol d'Oriol Alamany, al llibre Els viatges de la Gran Anaconda de Toni Arbonès.

Jordi Esteva descobreix la natura de Socotra

"Miré en derredor. Todo era grandioso, las montañas parecían mucho más altas porque se elevaban verticales casi desde el nivel del mar, dejando una llanura inclinada de unos pocos kilómetros por la que habían rodado inmensas rocas desprendidas de las cumbres. Aquí y allá, en el pedregal, luchaban por sobrevivir las plantas de Socotra, testigos de otras eras que por un capricho de la naturaleza pervivían hasta nuestros días. Entre los pedruscos se alzaban los adenios*, o árboles de la rosa del desierto, que los socotríes llamaban trimo. Parecían pequeños baobabs de tallo rechoncho; de color gris plomizo y de dos a tres metros de altura, crecían en las ranuras de las rocas y se desparramaban sobre ellas como escrotos herniados. Cruce entre hombrecillos y hortalizas gigantescas, que habrían hecho las delicias de Lewis Carroll, elevaban suplicantes sus brazos mutilados hacía el cielo. De cada uno de los muñones brotaba una única flor rosa, sencilla y bonita como la del franchipán o la adelfa. También se veía un tipo de euforbia arbórea de copa espesa**, con hojas duras en forma de cuchillos, verde oscuro, con la punta hacia arriba. Sobre el océano se recortaba la figura del árbol de los pepinos***, otra de las maravillas de Socotra: un tallo de piel de cebolla de unos dos metros de alto, que parecía segado de cuajo y que remataba el corte con una excéntrica peluca de hojas verdes, de la cual pendían unos frutos parecidos a los pepinos, que desprendían un desagradable olor a pescado podrido. No había dracos****, el árbol de la sangre del dragón no crecía a nivel del mar, pero cuando las rápidas nubes se abrían durante unos segundos, en lo alto de al-Haggar se adivinaban sus siluetas de seta gigante recortadas contra las aristas de la cadena montañosa."

A: Socotra, la isla de los genios, de Jordi Esteva . Atalanta. 2011 (p.80)

*Boswellia sacra

**Commiphora myrrba

***Aloe sucotrina

****Dracaena cinnabari

El somni de Socotra

Jordi Esteva (Barcelona, 1951): Escriptor, fotògraf i cineasta, és un apassionat de les cultures orientals i africanes a les quals dedica la major part del seu treball periodístic i fotogràfic.

Sovint els somnis són compartits per moltes persones. La diferència principal és que algunes -poques- el materialitzen i passen a un altre somni; la majoria l'enquistem, n'cumulem i ens explosionen. Jordi Esteva va tenir el somni de Sococtra i uns anys després hi arriba i el fa realitat.

El 2011 publica Socotra, la isla de los genios, llibre de l’expedició que fa a l’illa uns anys abans. El 2014 torna a l’illa per filmar una pel·lícula* a partir del llibre. El 2017 publica el llibre de fotografies Socotra que inclou el DVD de la pellicula.

*Socotra, la isla de los genios al catàleg de Filmin

Pàgina web de Jordi Esteva

El llibre comença amb el somni de Socotra...

El sueño de Socotra

"Algunas noches, cuando el sueño tardaba en acudir, hacía girar la bola del mundo y la detenía con un dedo. Una madrugada, la paré en un punto munúsculo entre África y Arabia.
La isla de Socotra.
¿Estaría habitada?, ¿qué animales albergaría?, ¿sería desértica o selvática?
Pero en los libros no encontraba nada sobre la isla ni sobre sus pobladores. [...]
El aislamiento de aquella isla del Índico, a doscientos cincuenta kilómetros del Cuerno de África y a casi cuatrocientos de las costas de Arabia, había preservado una flora y fauna singulares, con especies propias de otras eras. [...]"

A: Socotra, la isla de los genios, de Jordi Esteva. Atalanta. 2011 (p.15)

La primera entrada de Socotra: L'illa de Socotra

L'illa de Socotra

 

L'illa de Socotra a la Banya d'Àfrica

Trobo l'illa de Socotra en algun text i la descobreixo com a indret apreciat pels viatgers a causa de la dificultat per arribar-hi i de la importància com a habitat natural.

Socotra (també transcrit com Sukutra, Suqutra, Sokotra, Soqotra o Socotora) és una illa de l'oceà Índic,a 300 km de la costa d'Aràbia i a prop de 240 km del cap Guardafui (Somàlia). Té vora 130 km de llarg i 40 d'ample i la superfície és de 3.579 km², si bé amb el conjunt d'illes annexes que formen l'arxipelag del mateix nom donen una superfície de 4.001 km². Les dades sobre la població oscillen entre els 35000 i els 60000 habitants i no indiquen l'any de referència. Hadiboh és la capital i la ciutat més poblada amb 8.545 habitants (2004). Dins del Iemen, pertany a la governació d'Hadramaut.

Té un petit aeroport amb una sola pista de 3,3 km. amb la capçalera a 600 metres de la costa i a 8 quilòmetres de la capital.

El turisme és en grups petits i amb guies locals; la infraestructura és mínima.

La naturalesa és espectacular; 300 de les seves 800 espècies de plantes, 90% dels seus rèptils i gairebé tots els seus cargols són endèmics. La vegetació està dominada visualment per l'arbre de cogombre, Dendrosicyos socotrana, una subespècie de la rosa del desert, Adenium obesum subsp. socotranum i Euphorbia arbuscula. A les muntanyes, domina la dragonera de Socotora o arbre de la sang del drac (Dracaena cinnabari), amb la copa en forma de paraigües.  Al juliol de 2008 la Unesco la va reconèixer com a Patrimoni Natural de la Humanitat.

Tot em porta a obrir la carpeta de "Llocs on vull anar i ja no hi aniré".

Fotografia de Magdalena L. (2023)

Jordi Esteva va escriure Socotra La isla de los genios (Ediciones Atalanta). Una aproximació a El somni de Socotra.

És interessant la publicació: Nature and people in the Socotra Archipelago (publication by UNESCO Office in Doha)

Illa de Gorée

d’una banda estrenys el mar i el cel,
de l’altra només la fosca.

L'illa de les petxines

Arribem a l’illa de Fadiouth per un llarg pont de fusta. El terra de l’illa són trossets de petxines, les parets de les cases són plenes de petxines. Entre els carrers estrets se sent música d’una ràdio i les veus d’uns nens que juguen. Passem a la illeta que fa de cementiri per un altre pont de fusta. Un cavall prim menja herba entre el llim fosc de la vora. Hi ha un baobab al costat del camí, més enllà un carretó de fusta. El turó és ple de creus, al fons unes làpides musulmanes. Diuen que als vells els enterren amb una ampolla d’alcohol sota la creu. La marea és baixa; el voltant és ple de graners de mill, més enllà sembla ple de camps. Sopem amb l’Adriana en un cobert davant de l’aigua i de la nit fosca; no saps si és un riu, una llacuna o mar obert. A la taula del costat hi ha una parella de francesos amb els dos fills petits; i penso: Quina sort que tenen! Dormim en una habitació petita, de parets de fang i petxines, i amb olor d’humitat. Quan algú passa pel carrer se sent la remor de les petxines trepitjades; potser també se sent el mar. Potser somio amb cossos envoltats de petxines; potser.

Karavane

A Karabane, petit poblet a l’illa de Karabane, hi arribem en barca des d’Elinkine. És un trajecte curt, però t’allunyes del soroll, del neguit i de la civilització. Tot i els 56 quilòmetres quadrats quan hi ets sembla que sigui un cop de puny. Les platges són de sorra blanca; el terra, amb elevacions màximes de dos metres és de sorra fina i argila. Hi viuen unes 500 persones que treballen als camps d’arròs i a la pesca. Dormim en un lloc que havia estat una missió o potser un campament arreglat per l'equip de gravació d'una pel·lícula. Em desperto a mitjanit amarat de suor. L'ambient és de xafogor extrema. La sensació és una barreja d'angoixa i de felicitat!