Els kōan i La porta sense porta

El budisme fa de la ment la base i de la no-porta la porta.

Mumon Ekai

Kōan

Un kōan, a la tradició zen,  és una historia breu, que el mestre planteja amb una pregunta a l’alumne. El kōan té un plantejament paradoxal i desconcertant que demana per resoldre’l deixar el raonament analític i utilitzar la intuïció.

Un dels kōan més famosos atribuït per tradició oral a Hakuin Ekaku (1686-1769) és el següent:

"El mestre pica de mans i diu: -Aquest és el so de les dues mans. Quin és el so d'una mà?"

La porta sense porta

La porta sense porta, és la compilació amb comentaris de 48 kōan feta per Mumon Ekai (Wumen Hikai, 1183-1260). Alguna traducció proposa "Entrada sense porta", "Pas sense porta" o "Barrera sense porta". A  mi m'agrada l'opció de la traducció d'Esteve Serra de "Porta sense porta" que juga amb els múltiples signigicats de porta i, alhora, amb l'afirmació i la negació del terme. Durant anys va anar per diversos monestirs. El 1246, als seixanta-tres anys, va fundar un temple, el Gokoku-ninno prop del Llac Oest a Hangzhou, la Xina .

"Qui és ell" és el kōan 45, i inclou el comentari i el poema de Mumon.

Qui és ell?

Hoen  de Tozan va dir: “Els Budes del passat i del futur són els seus servents. Qui és ell?

Comentari de Mumon

Si veieu clarament qui és ell, és com si trobeu el vostre pare en una cruïlla de camins. Té sentit que us pregunti perquè el reconeixeu?

Poema de Mumon

No tensis l’arc d’un altre.

No muntis el cavall d’un altre.

No discuteixis les faltes d’un altre.

No et fiquis en les coses d'un altre.

******

On trobar La porta sense porta?

Hi ha una versió impresa en castellà i una versió en línia en xinès, anglès i castellà.

Mumon Ekai, La puerta sin puerta. Cuarenta y ocho koan. Presentació de Jacques Brosse. Traducció de Nyogen Senzaki i Paul Reps. Versió en castellà d'Esteve Serra. El barquero. 2008

Mumon Ekai, La entrada sin puerta. Versió en xinès, traducció a l'anglès i dues versions al castellà.

(http://www.acharia.org/downloads/El%20Porton%20Sin%20Puerta%20LO-2.pdf)

Unes faules del Llibre del plaer, de Josep ben Meir Ibn Sabara

Al Projecte Gutenberg podem trobar The Book of Delight, and other papers d'Israel Abrahams (https://gutenberg.org/ebooks/9886). Israel Abrahams (Londres, 1858 - Cambridge, 1925), va ser un dels erudits jueus més distingits de la seva generació. Aquesta publicació del 1912 recull els textos de diverses conferències. El primer capítol parla del Llibre del plaer, del barceloní Josep ben Meir Ibn Sabara; en fa una presentació i després fa la traducció de diversos fragments a l'anglès.

Aquestes faules que aquí versionem són la discussió entre un lleopard i la seva parella. Una guineu intenta fer amistat amb el lleopard amb la idea d’enganyar-lo i, tot i els avisos de la parella, el lleopard acaba caient en el parany de la guineu. El narrador amb encert va lligant unes històries amb les altres. En aquest cas la figura de la dona, la femella lleopard, malgrat les històries que explica la guineu surt com a persona prudent i assenyada.

******

La guineu i el lleopard

Una vegada un lleopard vivia satisfet i amb abundància; sempre trobava fàcilment menjar per a la seva dona i fills. A prop hi vivia el seu veí i amic, la guineu. La guineu sentia al seu cor que la seva vida només estava segura mentre el lleopard pogués capturar altres preses, i va planejar un mètode per desfer-se d'aquesta perillosa amistat. “Abans que vingui el mal”, diuen els savis, i el consell és bo. "Deixa'm que el mogui d'aquí -va pensar la guineu-; el conduiré pels camins de la mort; perquè els savis diuen: “Si algú ve a matar-te, has d’agafar la davantera i matar-lo tu"”. L'endemà, la guineu va anar a veure el lleopard i li va explicar un indret que havia vist, un lloc de jardins i lliris, on els cervatells i les daines es divertien, i tot era bonic. El lleopard va anar amb ell a contemplar aquest paradís i va quedar entusiasmat. "Ah -va pensar la guineu-, molts somriures acaben en plors". El lleopard estava content i volia traslladar-se al més aviat possible paratge encisador. «Però, primer -va dir-, aniré a consultar la meva dona, la meva companya de tota la vida, l'esposa des de la meva joventut». La guineu va quedar desconcertada. Coneixia perfectament la saviesa i l'astúcia de la dona del lleopard. «No -va dir-, no confiïs en la teva dona. El consell d'una dona és dolent i ximple, el seu cor és dur com el marbre; és una plaga a la casa. Però sí, demana-li consell i fes el contrari!» El lleopard va dir a la seva dona que estava decidit a anar-hi. «Compte amb la guineu -va exclamar ella-; hi ha dos animals petits, els més astuts, de lluny: la serp i la guineu. No has sentit com la guineu va lligar el lleó i el va matar amb astúcia?». «Com es va atrevir la guineu -va preguntar el lleopard-, a acostar-se prou al lleó per fer-ho?».

Llavors la dona reprèn la paràbola i explica l'incident de la guineu i el lleó.

La guineu i el lleó

Llavors la dona del lleopard va dir: -El lleó estimava la guineu, però la guineu no hi confiava i va planejar la seva mort. Un dia, la guineu va anar a veure el lleó queixant-se que li havia agafat mal de cap. "He sentit", va dir la guineu, "que els metges recepten per al mal de cap que el pacient sigui lligat de mans i peus". El lleó va assentir i va lligar la guineu amb una corda. "Ah", va dir alegrement la guineu, "el meu dolor se n'ha anat". Aleshores el lleó la va deslligar. Va passar el temps i va arribar el torn del lleó de patir mal de cap. Amb molta angoixa, va anar a veure la guineu, confiat com un ocell va al parany, i va exclamar: "Lliga'm, germà, perquè jo també em pugui curar, com et va passar a tu". La guineu va agafar cordes noves i va lligar el lleó. Després va anar a buscar pedres grans, que va llançar al cap del lleó i així el va aixafar. Per tant, estimat lleopard —va concloure la seva dona—, no confiïs en la guineu, perquè li temo a ell i a les seves astúcies. Si el lloc del qual parla és tan bonic, per què no hi va la guineu?

-No -va dir el lleopard-, ets una xerraire ximple. Sovint ha demostrat ser el meu amic, i no hi ha cap interès en la seva amistat.

El lleopard no va voler escoltar el consell de la dona, però es va commoure una mica pel seu avís, i va explicar a la guineu els seus dubtes, afegint que la seva dona es negava a acompanyar-lo. 

-Ah -va respondre la guineu- em temo que el teu destí serà com el de l'argenter; deixa'm explicar-te la seva història i sabràs com de ximple és escoltar el consell d'una dona.

L'argenter que va seguir el consell de la seva dona

-Un argenter de Babilònia, hàbil en el seu ofici, estava un dia treballant quan la seva dona li va dir: "Escolta'm, i et faré ric i honorable. El nostre senyor, el rei, té una filla única, i l'estima com la seva vida. Fes-li una imatge de plata d'ella mateixa, i jo la hi portaré com a regal". L’estatueta es va fer aviat, i la princesa es va alegrar de veure-la. Va donar una capa i unes arracades a la dona de l'artista, i ella les va mostrar al seu marit en senyal de triomf. "Però on són la riquesa i l'honor? -va preguntar-. L'estàtua valia molt més del que has portat". L'endemà, el rei va veure la joia a la mà de la seva filla, i es va encendre la seva ira. "No està ordenat -va cridar- que ningú no faci una imatge? Talleu-li la mà dreta". L'ordre del rei es va complir, i diàriament l’argenter plorava i exclamava: "Preneu nota del meu avís, marits, i no obeïu la veu de les vostres dones!".

El destí del lleopard

Els ossos del lleopard van tremolar mentre escoltava aquesta història. Enfadat, va anar a buscar a la seva dona i li va dir: "Vine, aixeca't i segueix-me, o et mataré". Junts van anar amb les seves cries. La guineu els va fer de guia, van arribar al lloc promès i van acampar vora les aigües. La guineu es va acomiadar d'ells, tot rient a la seva esquena. Van passar set dies, quan va començar a ploure, i a mitjanit nit el riu va créixer i va engolir la família de lleopards als seus llits. "Ai de mi -va sospirar el lleopard- que no vaig escoltar la meva dona". I d’aquesta manera va morir quan encara no li tocava.

El viatge i els viatgers segons R.L Stevenson

"The far-farers" i "A song of the road" dos poemes de R.L Stevenson, i les meves versions en català.

The far-farers

The broad sun,

The bright day:

White sails

On the blue bay:

The far-farers

Draw away.

Light the fires

And close the door.

To the old homes,

To the loved shore,

The far-farers

Return no more.

Els viatgers

El sol radiant,

El dia clar:

Veles blanques

A la badia blava:

Els viatgers

S’allunyen.

Encen fogueres

I tanca la porta.

A les cases velles,

A la costa estimada,

Els viatgers

No tornaran.

 

********

 

A song of the road

For who would gravely set his face

To go to this or t'other place?

There's nothing under Heav'n so blue

That's fairly worth the travelling to.

On every hand the roads begin,

And people walk with zeal therein;

But whwreso'er the highways tend,

Be sure there's nothing ar the end.

La cançó del camí

Qui tria de veritat

Anar a una banda o altra?

No hi ha res sota el cel blau

Que pagui la pena el viatge.

Els camins surten d'arreu,

I la gent els fa amb ganes;

Però és igual on vagin,

Tots ens porten al no-res.

R.L. Stevenson, Poemas. Selecció i traducció de Carlos Pujol. Editorial Comares. 2000

Assaig de traducció de "Non tentare per non acconsentire", de Giorgio Baffo

Madrigale

Chi no ve tenta
Ve fà despetto,
Co se tentae
De no disè.

O no cerchè
La tentazion,
O acconsentighe
Co la provè.

Assaig de traducció de "No tempteu per no consentir"

Madrigal

Qui no us tempta
Us menysprea,
Si us tempten
Dieu que no.

O no busqueu
La temptació,
O consentiu
Si ho intenten

Poema en italià recollit a: Giorgio Baffo. El veneciano obsceno (y su tiempo). Edició i traducció: Alberto Caffaratto. Dilema editorial. 2019. (p.110)

Jove parca, de Iorgos Seferis

Iorgos Seferis, pseudònim de Georgios Seferiadis (Esmirna 1900 - Atenes 1971), poeta i diplomàtic grec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1963. 

El poema "Jove parca" recollit al capítol "Cuaderno de ejercicios", pàgina 181, de Mythistórima. Poesía completa de Iorgos Seferis. Traducció, pròleg i  notes de Selma Ancira i Francisco Segovia (Galaxia Gutenberg, 2012).

Jove parca

Dona nua

la magrana que va obrir

plena d'estrelles

I tres versions personals...

Magrana nua

la dona oberta

plena d'estrelles.

***

Estrelles nues

una dona i una magrana

ben obertes.

***

Una dona, nua,

plena d'estrelles,

obre una magrana

on apareix una dona, nua,

plena d'estrelles.

Un viatge amb cotxe segons Iorgos Seferis

Automòvil

Per l’autopista com l’abraçada 
bifurcada d’un compàs,
els dits del vent als cabells
i milles a la panxa,

marxàvem buits, els dos,
fuetada a la mirada dolça;
maquillada la ment, maquillada la sang
nusos! nusos!

...En un llit amb alt 
i lleuger coixí, com
s’esmunyia el mareig a distància
com un peix a l’aigua...

Pels ramals de l’autopista
marxàvem, només cossos,
els cors a cada banda,
separats, a dreta - a esquerra.

Iorgos Seferis, pseudònim de Georgios Seferiadis (Esmirna 1900 - Atenes 1971), poeta i diplomàtic grec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1963.
El poema "Automòvil" recollit a la pàgina 34 del capítol "Conchas, Nubes" de Mythistórima. Poesía completa de Iorgos Seferis. Traducció, pròleg i  notes de Selma Ancira i Francisco Segovia (Galaxia Gutenberg, 2012).

Campament, un poema de R.L. Stevenson

A la selecció de poemas de R.L. Stevenson, Poemas, d'Editorial Comares, trobo el poema "A camp" que bé podria fer referència a les nits passades durant el recorregut per la zona de les Cévennes a França (Viatges amb una burra per les Cévennes) i en concret em fa pensar en el passatge Una nit entre els pins.

A camp

The bed was made, the room was fit,
By punctual eve the stars were lit;
The air was still, the water ran,
No need was there for maid or man,
When we put up, my ass and I,
At God's green caravanserai

Campament*

El  llit fet de nou, l’habitació enllestida,
Al capvespre puntuals les estrelles;
L’aire quiet, corria l’aigua,
No em calen ni minyones ni mossos,
Quan ens posem, el meu cul i jo,
Al caravanserrall verd de Déu.

Campamento**

Listo el cuarto, la cama recién hecha,

muy puntuales se encienden las estrellas.

Está el aire tan quieto, se oye el agua,

¿para qué los criados y criadas?

Cuando nos instalamos mi trasero y yo

en la caravanera verde que ha hecho Dios.

*Assaig de traducció J.R.B.
**Traducció de Carlos Pujol (op. cit. p.135)

R.L. Stevenson, Poemas. Selecció i traducció de Carlos Pujol. Editorial Comares. 2000

Llegendes dels Ona

Els ona, també coneguts com a selknam són un poble nòmada, caçador i recol.lector, de l'Illa Gran de la Terra del Foc. El nom "ona" prové de l'idioma yagán. 

 

Adaptació d'alguns textos de Stephen Lucas Bridges a Ona tales and legends* 

Hamn el fantasma

Hamn és un fantasma. Els homes normals només el poden sentir, però els sanadors sí que el poden veure.
Hamm porta notícies de baralles o de morts i a les nits ronda els voltants dels campament dels Ona.
Els homes sempre han viscut una mica espantats amb aquesta presència, tot i que  la descripció més versemblant és que Hamm sembla fet de farina i que només ensenya els cors dels que han mort.

Les estrelles, els nimals i les persones

Els Ona creuen que totes les estrelles van ser una vegada persones, però només tenen els noms i les històries d'uns vint o trenta.
Insectes, ocells, tots els animals -excepte guineus i gossos-, muntanyes, penya-segats, roques, gairebé tot allò que té un nom, llevat de les eines i les plantes més petites, abans van ser persones.
El vent Sinu per exemple era un gran home, la seva dona era la balena Ohchin, i una de les seves filles Sinu K-Tam és el colibrí. 
He vist un ona agafar un petit escarabat d'un camí i posar-lo en una branca: -"No s'ha de trepitjar ja que quan era home era un bon sanador".

El Sol i la Lluna

Fa temps Krren, el Sol, i Kerrein, la Lluna, eren home i dona; fins que un bon dia la Lluna va començar a pensar que era igual que el Sol. 
Enfadat, el Sol la va colpejar a la cara i l'hauria matat si la Lluna no haguès fugit. 
Ell la va perseguir, però ella va saltar d'un penya-segat amb ell al darrere, 
I no van parar d'anar a la deriva pel món sense baixar mai a terra.

  *Text en anglès consultable en línia a <https://patlibros.org/dlpdf/olt.pdf>

Assaig de traducció de "Lode alle tette", de Giorgio Baffo

Segurament és un dels poemes més coneguts de Giorgio Baffo. Amb un to líric, l'autor transmet erotisme, vitalisme i exaltació de la vida.

Lode alle tette

Tette fatte de latte, e de zonchiada,
    Pastizzetti, che ’l genio m’incitè,
    Pometti, che la vita consolè,
    Cara composizion inzuccarada.

Tette bianche de neve nevegada,
    Cussinello, dove dormirave un Rè,
    Panna impetrìa, che ’l gusto innamorè,
    Latesini per dar la papolada.

Tette de zensamin, de cao de latte,
    Tette, che al zensamin sè do zucconi,
    Tette, che nel mio cuor sempre combate,

Tette de darghe mille morsegoni,
    Tette, che sè per mi le cose matte,
    1Tette, chi no ve basa è gran cogioni.

Assaig de traducció  de "Lode alle tette"

Elogi dels pits

Pits fets de llet i de cuallada,

Pastissets, que m'atieu l'enginy, 

Pometes, que em consoleu la vida,

Benvolguda recepta ensucrada.

Pits blancs com la neu merengada,

Coixins, on dormiria un rei,

Nata gelada, que enamora,

Pans de pessic per afartar-se.

Pits de gessamí, de cafè amb llet,

Pits, llisos com carabasses,

Pits, que sempre m'estremiu el cor.

Pits per mossegar-vos mil cops,

Pits, què són per mi una bogeria,

Pits, qui no et besa és un gran carallot.

Poema en italià recollit a: Giorgio Baffo. El veneciano obsceno (y su tiempo). Edició i traducció: Alberto Caffaratto. Dilema editorial. 2019. (p. 150)

Syracuse, d'Henri Salvador i Bernard Dimey

Mesos desprès de descubrir la cançó "Syracuse", torno a llegir el text. Manté la força, la màgia i la nostàlgia per traslladar-me a tots els racons que surten en el text, i encara més. 

(Musicada: https://www.youtube.com/watch?v=fOw6_NaT24k).

Syracuse, Cançó d'Henri Salvador i Roland Dyens

J'aimerais tant voir Syracuse
L'île de Pâques et Kairouan
Et les grands oiseaux qui s'amusent
À glisser l'aile sous le vent

Voir les jardins de Babylone
Et le palais du grand Lama
Rêver des amants de Vérone
Au sommet du Fuji-Yama

Voir le pays du matin calme
Aller pêcher au cormoran
Et m'enivrer de vin de palme
En écoutant chanter le vent

Avant que ma jeunesse s'use
Et que mes printemps soient partis
J'aimerais tant voir Syracuse
Pour m'en souvenir à Paris

Assaig de traducció 

M'agradaria tant veure Siracusa
L'illa de Pasqua i Kairouan
I els grans ocells que es diverteixen
Lliscant les ales sota el vent.

Veure els jardins de Babilònia
I el palau del gran Lama
Somiar els amants de Verona
al cim del Fujiyama.

Veure el país amb la calma del matí
Anar a pescar amb els cormorans
I emborratxar-me de vi de palma
Tot escoltant cantar el vent.

Abans de perdre la joventut
I que les primaveres hagin marxat
M'agradaria tant veure Siracusa
Per recordar-ho a París.

Un altre text a Les enfants de Louxor

Les enfants de Louxor, de Bernard Dimey

Trobo uns versos, "Syracuse", de Bernad Dimey i d'Henri Salvador a Le Banquet annuel de la Confrérie des fossoyeurs, de Mathias Enard. M'agraden: "J'aimerais tant voir Syracuse / L'île de Pâques et Kairouan / Et les grands oiseaux qui s'amusent / À glisser l'aile sous le vent .../...", lletra i música plenes d'evocacions (text sencer i traducció a Syracuse https://llocsitextos.blogspot.com/2023/06/syracuse-dhenri-salvador-i-roland-dyens.html). Cerco informació sobre ells. Henri Salvador, cantant i compositor; i Bernad Dimey, poeta i cantant. I de Bernard Dimey trobo aquest poema Les enfants de Louxor, evocacions d'una terra, del passat i del futur. Un plaer.

Les enfants de Louxor

Quand je sens, certains soirs, ma vie qui s’effiloche
Et qu’un vol de vautours s’agite autour de moi,
Pour garder mon sang froid, je tâte dans ma poche
Un caillou ramassé dans la Vallée des Rois.
Si je mourrais demain, j’aurais dans la mémoire
L’impeccable dessin d’un sarcophage d’or
Et pour m’accompagner au long des rives noires
Le sourire éclatant des enfants de Louxor.

À l’intérieur de soi, je sais qu’il faut descendre
À pas lents, dans le noir et sans lâcher le fil,
Calme et silencieux, sans chercher à comprendre,
Au rythme des bateaux qui glissent sur le Nil,
C’est vrai, la vie n’est rien, le songe est trop rapide,
On s’aime, on se déchire, on se montre les dents,
J’aurais aimé pourtant bâtir ma Pyramide
Et que tous mes amis puissent dormir dedans.

Combien de papyrus enroulés dans ma tête
Ne verront pas le jour… ou seront oubliés
Aussi vite que moi?… Ma légende s’apprête,
Je suis comme un désert qu’on aurait mal fouillé.
Si je mourais demain, je n’aurais plus la crainte
Ni du bec du vautour ni de l’oeil du cobra.
Ils ont régné sur tant de dynasties éteintes…
Et le temps, comme un fleuve, à la force des bras…

Les enfants de Louxor ont quatre millénaires,
Ils dansent sur les murs et toujours de profil,
Mais savent sans effort se dégager des pierres
À l’heure où le soleil se couche sur le Nil.
Je pense m’en aller sans que nul ne remarque
Ni le bien ni le mal que l’on dira de moi
Mais je déposerai tout au fond de ma barque
Le caillou ramassé dans la Vallée des Rois.

(El podem escoltar recitat per Bernat Dimey a: https://www.youtube.com/watch?v=qRk6kYRnNUw)

Assaig de traducció

Els nens de Luxor

Quan sento, alguns vespres, que la meva vida s'acaba
I un grup de voltors al meu voltant,
Per mantenir la calma, toco a la butxaca
Un còdol recollit a la Vall dels Reis.
Si morís demà, recordaria
El disseny impecable d'un sarcòfag daurat
I per acompanyar-me per les costes negres
El somriure enlluernador dels nens de Luxor.

Dins teu, sé que he de baixar
Lentament, a les fosques i sense deixar anar el fil,
Tranquil i silenciós, sense intentar entendre,
Al ritme dels vaixells que llisquen sobre el Nil,
És cert, la vida no és res, el somni és massa ràpid,
Ens estimem, ens esquincem, ens ensenyem les dents,
Tot i així, m’hauria agradat construir la meva piràmide
I que tots els meus amics hi puguin dormir.

Quants papirs enrotllats dins al meu cap
No veuran la llum del dia... o seran oblidats
Tan ràpid com jo? ... La meva llegenda es prepara,
Sóc com un desert que ha estat mal explorat
Si morís demà, ja no tindria por
Ni del bec del voltor ni de l'ull de la cobra.
Van governar tantes dinasties extingides...
I el temps, com un riu, amb la força dels braços...

Els nens de Luxor tenen quatre mil anys,
Ballen a les parets i sempre de perfil,
Però poden sortir de les pedres sense esforç
Quan el sol es pon sobre el Nil.
Crec que me'n vaig sense que ningú se n'adoni
Ni del bo ni del dolent que es dirà de mi
Però ho posaré tot al fons del meu vaixell
El còdol recollit a la Vall dels Reis

Paul Klee a Madrid

La ciutat és mig buida, el cel és gris. L’exposició de Paul Klee és a les fosques, els dibuixos són petits, delicats, de colors suaus; fulls, llibretes; línies que es poden esborrar amb la llum, amb el temps; alguns textos.

En copio un, un poema.

A un home trist al seu àlbum
Aquest home sempre ha evitat
devorar carn de carn.
Només l’ha sentida,
mentrestant
roman pur,
massa covard per actuar.

Tornem al centre, molt a poc a poc, al pas de la mare, sota una fina pluja intermitent. A l’altra punta de la ciutat diuen que l’ambient és de festa major, de fira, gentada.

Joal, de Léopold Sédar Senghor

Joal !
Je me rappelle.

Je me rappelle les signares à l’oombre verte des vérandas
Les signares aux teux surréels comme un clair de lune sur
la grève.
Je me rappelle les fastes du Couchant
Oò Koumba N’Dofène voulait faire tailler son manteau
royal.

Je me rappelle les festins funèbres fumant du sang des
troupeaux égorgés
Du bruit des querelles, des rhapsodies des griots.

Je me rappelle les voix païennes rythmant le Tantum Ergo
Et les processions et les palmes et les arcs de triomphe.
Je me rappelle la danse des filles nubiles
Les choeurs de litte –oh ! la danse finale des jeunes hommes,
buste
Penché élancé, et le pur cri d’amour des femmes –Kor Siga !

Je me rappelle, je me rappelle...
Ma tête rythmant
Quelle marche lasse le long des jours d’Europe où parfois
Apparaît un jazz orphelin qui sanglote sanglote sanglote.
A chants d’ombre


.

Versió en català JRB

Joal
Et recordo

Recordo les signares a l'ombra verda dels porxos
Les signares de rostres irreals com un clar de lluna sobre
les pedres.

Recordo les festes del Couchant
On Koumba N'Dofène volia que li tallessin el seu abric
Reial.

Recordo les festes fúnebres fumejants de vapor de sang
de ramats sacrificats
Dels sorolls de les discussions, de les rapsòdies dels griots.

Recordo les veus paganes al ritme del Tantum Ergo
I les processons i les palmes i els arcs triomfals.
Recordo el ball de les joves per casar
Cors senzills -Oh! el ball final dels homes joves,
bust
esbelt, i el crit d'amor pur de la dona -Kor Siga!

Recordo, recordo ...
Martellejant el meu cap
Quin camí cansat i llarg els dies d'Europa, on de vegades
Apareix un jazz orfe que sanglota sanglota sanglota.
Una cançó de les ombres



Les signares (del portuguès senhoras) són les dones joves mestisses del casament d'un portuguès amb una dona wolof o peul

A una noia morena, de Léopold Sédar Senghor

TO A DARK GIRL

Tu as laissé glisser sur moi
L’amitié d’un rayon de lune.
Et tu m’as souri doucement,
Plage au matin éclose en galets blancs.
Elle règne sur mon souvenir, ta peau olive
Où Soleil et Terre se fiancent.
Et ta démarche mélodie
Et tes finesses de bijou séneégalais,
Et son altière majesté de pyramide,
Princesse !
Dont les yeux chantent la nostalgie
Des eplendeurs du Mali sous les sables ensevelies.

De Poèmes perdus, a The Collected poetry / Léopold Sédar Senghor; translated and with an introduction by Melvin Dixon


TO A DARK GIRL

Has deixat relliscar sobre meu
L'amistat d'un raig de lluna.
I m’has somrigut dolçament
Platja al matí nascuda entre els còdols blancs.
Regna sobre el meu record, la teva pell oliva
On el sol i la terra es comprometen.
I al teu pas melodia
I la teva finor de joia senegalesa,
I la seva altiva majestat de piràmide,
Princesa!
Que els seus ulls canten la nostàlgia
Dels esplendors de Mali colgats sota la sorra.

Traducció: JRB