Cada nit, abans de ficar-me al llit, vaig fins a la fontana, m'hi assec en un racó, i bado. És ple de gent. M'hi estic una estona i canvio de lloc per mirar-la des d'una altra perspectiva.
Hi ha parelles joves, parelles grans, famílies, grups de nois i noies, grups d'amics, grups d'amigues. No hi veig gent sola; potser només els venedors. Si cauen gotes, venen paraigües. Si no plou venen trípodes petits, joguines amb llumetes o qualsevol altra cosa.
A una de les cantonades hi ha una botiga de barrets. M'agrada un model americà. Sé que no me'l compraré. Quan sigui una mica més vell, penso.
No hi ha manera de veure la fontana buida. Em faig la promesa que em llevaré a les quatre o a les cinc de la matinada per venir-la a veure. Me la imagino amb dues o tres parelles joves abraçades, escombriaires i algun borratxo. Només se sent l'aigua. I si a la nit paren l'aigua? Em falta força de voluntat i no ho faig. Em faig la promesa de veure La dolce vita quan torni a casa; és evident, però, que perquè l’Anita Ekberg et convidi a entrar a l’aigua has d’estar a soles amb ella. Sé que em faig massa promeses que després no acompleixo. Quan sigui una mica més vell, penso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada