L'illa de les petxines

Arribem a l’illa de Fadiouth per un llarg pont de fusta. El terra de l’illa són trossets de petxines, les parets de les cases són plenes de petxines. Entre els carrers estrets se sent música d’una ràdio i les veus d’uns nens que juguen. Passem a la illeta que fa de cementiri per un altre pont de fusta. Un cavall prim menja herba entre el llim fosc de la vora. Hi ha un baobab al costat del camí, més enllà un carretó de fusta. El turó és ple de creus, al fons unes làpides musulmanes. Diuen que als vells els enterren amb una ampolla d’alcohol sota la creu. La marea és baixa; el voltant és ple de graners de mill, més enllà sembla ple de camps. Sopem amb l’Adriana en un cobert davant de l’aigua i de la nit fosca; no saps si és un riu, una llacuna o mar obert. A la taula del costat hi ha una parella de francesos amb els dos fills petits; i penso: Quina sort que tenen! Dormim en una habitació petita, de parets de fang i petxines, i amb olor d’humitat. Quan algú passa pel carrer se sent la remor de les petxines trepitjades; potser també se sent el mar. Potser somio amb cossos envoltats de petxines; potser.