Barcelona - València

Un seient de quatre amb la tauleta al mig, quan arribo no hi ha ningú més assegut. Una a una ariben unes noies unes se saluden i presenten alguna altra; estan contentes i fan un enrenou notable en el silenci del vagó a les set del matí.

A mida que passa l’estona s’estableix una conversa a sis bandes, i,  tot i que no m’interessa –que haig de dir-, m’absorveix i no em deixa concentrar en els papers que porto per a la reunió.

Sis noies, de les quals només es coneixen un parell, que fan d’hostesses d’actes –d”eventos”  que en diuen ara- ; sembla que la majoria d’actes és fer promoció de venda de tabac en estancs de dues marques de tabac americà. Treballen en agències diferents i avui van a un acte conjunt a València.

Una d’elles treu un mirallet i unes pinces i s’arregla –no sé ben bé què- unes celles gairebé inexistents. El mirallet i l’estri passa d’una a l’altra, i a mi que segurament és a l’únic que li fa falta, no me l’ofereixen. Aquesta intimitat d’eines les fa arribar a les intimitats personals.

Dels documents passo al suplement de cultura de “La Vanguardia”.

Tenen entre 20 i 28 anys –confirmat per elles-; i són altes i primes, massa primes per al meu gust. Van vestides informals, però porten la roba de mudar a la maleta. Expliquen anecdotes de la roba que han de portar, del mal de peus de cada tarda, dels amos dels estancs, dels clients, joves, grans, pesats..., dels barris de Barcelona.

Tres de les noies tenen novio; dues d’elles es porten 10 i 12 anys. Una aguanta la filla del nnovio i, a més a méstambé un gos. L’altra  reconeix que es discuteixen continuament per qualsevol cosa, però són feliços així. La tercera, la més jove, diu que només es porten uns mesos i fa dos anys que són novios; no es discuteixen mai i ara van a viure junts; diu que el noi es bo, treballador, que neteja –més que ella- i que és molt guapo. No sé si és important l’ordre de les característiques, però sembla que les quatre juntes són decisives. Una quarta noia es decideix a parlar i diu que està separada i que té un nen de set anys; diu que ella encara no ha trobat un home així. Les altres dues no diuen res.

Quan estem a punt de baixar comenten que han parlat massa que els veïns quedararem tranquils; faig veure que no va per mi. Les tres que compartíem seient em miren, sóc el seu veí, i se m’escapa un somriure, jo també baixo.

De les lectures només recordo Donald Evans, un artista que s’inventa països i dibuixa les respectives sèries filatèliques. De fet tots ens inventem països per viure-hi, només ens falten les sèries filatèliques.