Durant el meu pelegrinatge, doncs, vaig tenir ocasió de visitar el far, i vaig poder comprovar que un dels seus costats estava pràcticament en ruïnes. És una construcció quadrada que s’eleva envers el cel. L’entrada es troba força damunt del nivell del terra i, just al davant, a certa distància, hi ha una edificació que arriba fins a l’alçada de la porta i des de la qual acalen uns taulons de fusta per poder-hi arribar, de manera que si es dóna el cas que els taulons es troben hissats, no hi ha manera d’accedir-hi. A l’altra banda de la porta hi ha un espai per al guardià i, a l’interior, nombroses estances. L’amplada del passadís és de nou pams, el gruix del mur, de deu i l’amplada total del far, d’un cantó a l’altre, de cent quaranta pams. La construcció s’alça sobre una elevació, a una parasanga de distància de la ciutat, en una llengua de terra que, envoltada de mar com una ferradura pels altres tres fonts, s’ajunta amb la muralla. De fet, és impossible atènyer el far per terra si no és venint de la ciutat. I és en aquesta llengua de terra, d’altra banda, on s’estén el cementiri d’Alexandria. Quan vaig tornar al Magrib, l’any set-cents quaranta-nou [1349], vaig voler repetir la visita al far, però al vaig trobar completament derruït, fins al punt que era impossible arribar-hi i molt menys entrar-hi. El sultà an-Nàssir –que Déu l’hagi perdonat- va concebre el projecte d’aixecar un far igual i al mateix lloc, però la mort li ho va impedir.
D'Els viatges, d'Ibn Battuta. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Editorial Proa. p. 62
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada