Hi ha un temple dedicat a la literatura. A diferència de la pagoda, el temple no té necessàriament una destinació religiosa; pot estar dedicat a institucions, valors i tradicions, en un esperit que és religiós en sentit ampli, la veneració de la vida, de la història, de memòries. Aquest –una universitat que es remunta al 1079- està dedicat sobretot als erudits i als literats que, a partir del 1442, han superat les proves de doctorat. Nombrosos estudis recorden els noms dels candidats i els resultats obtinguts. poques vegades he sentit un respecte tan profund per l’estudi, la tradició, les proves, els exàmens, les notes; això també contribueix a formar la solidesa d’un país, la seva capacitat per créixer i resistir. Conèixer millor la gramàtica i la sintaxi, fins i tot el perifràstic passiu del llatí, potser ajuda a conèixer els homes, a estar menys ingènuament desemparats en el caos del món. En una llibreria, a l’interior del temple, hi ha un llibre, en anglès, de Robert McNamara, secretari de defensa americà al temps de la guerra: In Retrospect. The Tragedy and Lessons of Vietnam. Aigua passada, com diu la dita.
A: "Les fronteres del Vietnam", d'El viatjar infinit, de Claudio Magris.Edicions de 1984. p. 274
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada