Budapest, l'exili, la literatura i la vida, segons Sándor Márai

O més ben dit, la vida, la literatura, Budapest i l'exili omplen els textos dels dietaris dels últims anys de la seva vida. Uns dietaris cada cop més curts, més desesperats, més propers al final. Budapest és un record que a mida que moren els membres de la seva familia, els seus companys literaris de generació deixa de tenir sentit. Sap que l'aura d'altre temps, l'exiliar no la retroba mai.


Dietaris 1984-1989

1984

6 de juny
Avui fa quaranta anys, el dia D. La casa i el pis de Buda encara eren dempeus. Nosaltres, a Léanyfalu. Tres mesos més tard, tot estava destruït. També una forma de vida, la pèrdua de la qual no lamento. Després, tres anys a Budapest, i finalment l’emigració. Trenta-sis anys a Nàpols, Nova York, Salern, Califòrnia. Mitja vida. El que encara volia escriure, en termes generals, ho he escrit. Ara, mig cec, ranquejant, sense grans escarafalls, el final. (p. 35)

20 de juny
Cada nit, poesia hongaresa. I textos d’història de la literatura. A totes les èpoques, la literatura hongaresa ha fet un esforç sorprenent. (p. 36)

29 de juny
Una vella agenda telefònica. Només hi trobo el nom de tres persones vives, la resta es va mudar molt lluny i no van deixar cap adreça; són mortes (p. 38)

1985

12 de gener
La vida és quelcom fortuït, sense sentit ni finalitat. La mort és la conseqüència d’aquest fet fortuït, també sense sentit ni finalitat. (p. 72)

15 de febrer
Trobo a faltar molt en Gábor. “Germà” és un concepte tenebrós, com tot allò que es forma a partir de les relacions de consanguinitat. Però trobo a faltar molt l’home amb qui tenia la relació personal més estreta d’entre tots els que eren a casa. Ja no hi ha ningú a Budapest amb mi qui em lliguin records personals. I l’enyoro perquè ell va ser “el lector”; el lector fiable, que llegia seriosament i amb consciència. Per tot això, l’enyoro. (p. 77)

28 d’abril
“Cada dia pujo al vaixell de la mort”, diu sant Pau. I així és, paraula per paraula, dia rere dia. La mort és ben a tocar, en puc notar l’alè, me n’arriba la flaire. I no és esgarrifós, és més aviat tranquil.litzador. (p. 85)

1986

7 de març
A la nit m’arriba el text a través de la hotline: com es comet un suïcidi. El millor és fer-ho amb la pistola, encara que tampoc no és cent per cent segur. ¿A la boca o a la templa? ¿I com s’agafa l’arma?  (És sobre la tauleta de nit). ¿El més segur és ajaure’s amb la boca oberta, o bé...? Les respostes són frases completes, com extretes d’un discurs, amb un contingut precís.  (p. 130)

30 de juliol
A Budapest ens ha deixat l’escriptor de vuitanta-quatre anys Endre Illés. Rebo la notícia des de l’oceà Pacífic com un dels darrers condemnats a mort que esperen l’execució al soterrani de la Conciergerie. Dels meus companys de generació ja no en queda cap al país, i amb prou feines a l’estranger; només jo espero el meu torn. (p. 148)

28 de novembre
Al matí una trucada d’Europa. Ha mort el meu germà Géza.
Durant els darrers catorze mesos, abans i després de la mort de Lola, la meva vida s’ha anat buidant: se n’ha anat la Lola, poc abans ho van fer la meva germana Kató i el meu germà Gábor, i ara en Géza. Ja sóc a la rereguarda, no queda viu cap dels meus familiars directes. No se n’han anat, tan sols han seguit endavant, i a la corrua jo els vaig al darrere. És com una epidèmia. Sí, una epidèmia dels temps...
En Géza era un director de cinema amb talent. Era un exiliat. Fa un any va tornar a Hongria. A morir-hi
O potser l’ha mort el retorn.
A la literatura de l’exili (no tan sols a l’hongaresa, també a la clàssica) li manca una confessió sincera de l’emigrant retornat. Aquest potser retroba un país, o una ciutat, o el passadís de casa, però mai allò que l’ha fet tornar: l’aura d’altre temps. Transita per un lloc estrany que li és familiar; respira, però s’ofega. Això és el que vaig voler descriure quaranta anys enrere a la rereguarda.
L’emigrant que no torna a casa és tan grotesc com l’estilita que s’arrauleix al capdamunt de la seva columna i espera que els corbs l’alimentin. (p.152)

1987

26 de gener
Un vers de Shakespeare: “Perquè quins somnis vénen a la mort...”. A la vida també hi ha somnis paorosos. de vegades m’espanta anar a dormir. (p. 156)  

1988

4 de febrer
Fa dos anys que no escric res, ni tan sols anotacions al diari. Únicament cartes, breus i només quan és estrictament necessari. No trobo a faltar ningú. Ni rés.

28 de març
La mort no és cap problema. Morir sí. (p. 173)

1989

15 de gener
Espero l’ordre d’incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora.

A: Dietaris 1984-1989, de Sándor Márai. Traducció de Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Editorial Empúries