Cais da Estiva

A la nit camino sol per Cais da Estiva, pel costat del Douro. No hi ha ningú. Fa fred. No fa vent. Trobo a faltar la boira. Porto el bastó; em fa mal el genoll, punxades de gel.
A l'altra banda del tiu els cartells de les bodegues: Càlem, Noval, Sandeman, Offley, Taylor's, Dow's, Ferreira, Ramos Pinto...

Es veuen els llums blaus de la casa blava. Se senten unes campanades. Des de quina banda arriben?
Passa un metro pel Ponte Luís I, se sent el soroll metàl·lic, es veuen els llumets, no es distingeix cap vianant.
En un racó un gat, solitari.
Els cambrers dels restaurants, homes grans, fumen entre les ombres dels carrerons.  No hi ha clients. Un dels restaurants "Filha de mãe preta" no sé com s'ha de traduir, d'entendre.
Les barques turístiques buides; "Caminho do Douro".
Una dona, que parla sola, calla passa davant meu i em demana unes monedes. No li faig ca. Després em sap greu. Jo també tinc ganes de beure.
Una dona amb un nen petit fa servir el picaporta en una porta de fusta; el repic ressona en la nit; un xerric, els obren.
Un home vell camina sol amb un bastó pel costat del riu Douro.