Vet aquí, en aquestes illes, la mare de la vida ciutadana, que reuneix dues belleses: riquesa i esplendor. Té la bellesa que pots desitjar per a l’estat interior o per a la vista, i per procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seves places i espais sorgeix tota com un jardí. Les seves artèries i carrers vastos encanten les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit; de naturalesa admirable, és erigida a l’estil cordovès; tots els seus edificis són de pedra tallada anomenada kaddan (tova). Un riu d’aigües vives la creua i quatre fonts corren pel seu costat. Les coses d’aquest món s’han guarnit allà per al seu rei, i ell l’ha escollit com a capital del seu regne franc. Que Al·là la destrueixi! Els seus alcàssers estan disposats ordenadament sobre el pit de la ciutat com collarets a les gorges de joves amb pits rodons i formats. Als seus jardins i hipòdroms s’hi combinen plaers i jocs. Quantes estances privades i estanys, miradors i torretes posseeix allà el rei sense habitar-los! Quants convents d’adornats edificis, els monjos dels quals gaudeixen d’amplis censos i quantes esglésies, les creus de les quals han estat treballades en or i plata, no posseeix en els seus barris! Que Al·là vulgui aviat corregir la sort d’aquesta illa, restablir-la com a lloc per a la fe i transferir-la del temor a la seguretat, mitjançant el seu poder, ja que és totpoderós en allò que desitja.
[...]
Entre les coses més extraordinàries dels infidels que hàgim vist, hi ha l’església anomenada l’Església d’Antioquia. La vam veure el dia de la Nativitat de Crist, que és per a ells un dia de festa grossa. Homes i dones havien acudit allà en massa. La seva arquitectura ens va oferir un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que és obligat de resoldre que és la més meravellosa de les obres d’aquest món.
[...]
En aquesta ciutat l’abillament de les cristianes és el mateix que el vestit de les dones musulmanes. Van a la festa vestint roba de seda brodada d’or, envoltades amb mantells magnífics, cobertes amb vels de colors variats; calçades amb botins ornats d’or, gallegen anant a les seves esglésies i portant conjunts engalanats de les dones dels musulmans: joies, tints i perfums. I com a joc literari, recordem el vers del poeta:
Si algú entra un dia a l’esglésiaha de trobar-hi cérvols i gaseles.
Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008. p.308
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada