Els viatges d'Ibn Jubair

Ibn Jubair fou un geògraf, viatger i poeta andalusí; el seu llibre de viatges Rihla* és força conegut al món àrab. Neix el 1145 a València, possiblement a Xativa i mor a Alexandria el 1217 en el segon viatge.

Estudià a Xàtiva, i es traslladà després a Granada, on estudia l'Alcorà, segons el costum de l'època, els hadits, dret i literatura, i més tard es converteix en secretari de la cancelleria del governador almohade d'aqueixa ciutat, Abu-Saïd 'Utman b. 'Abd al-Munim, fill del califa almohade d'Al-Àndalus. Durant aquesta estada, va compondre molts poemes, però en 1182 va prendre la decisió de portar a terme la peregrinació a la Meca amb la finalitat d'expiar un pecat, suposadament obligat pel governador almohade de València que li proporciona set copes d'or (es diu que són les set copes de vi origen del pecat) per poder fer el viatge o com a resultat d'una crisi religiosa interior.

El viatge dura dos anys. Surt de granada el 4 de febrer de 1183  per anar a buscar el vaixell genovès que des de Ceuta parteix cap a Alexandria; retorna el 25 d'abril de 1185.

El nom complet de l'obra fruit del viatge és Taḏkira bi-akhbār can ittifāqāt al-asfār (Relacions sobre les notícies relatives als esdeveniments dels viatges); va ser molt difosa en diversos manuscrits i en citacions de fragments en altres obres, però no és impresa fins al XIX.

El text gairebe es pot considerar un dietari per les observacions precises que fa del temps i l'espai (com les primeres paraules del llibre on parla de l'inici del viatge). És destacable l'absència de temes meravelloses, a banda d'incloure alguns temes per raons ideologiques o religioses. Durant tota l'obra fa una descripció acurada de ciutats, de l'ambient social i especialment de la situació de les comunitats musulmanes.

L'edició en català de Pere Guixà del 2008 inclou un glossari, 2 mapes, algunes imatges en blanc i negre i 12 imatges en color de Maqamat al-Hariri, manuscrit del segle XII conservat a la Biblioteca Nacional de França a Paris; i a la introducció: edicions, fonts  bibliografia i material en xarxa.

*Els rihla són els llibres de viarge habitualment peregrinacions cap a La Meca

Els viatges d'Ibn Jubair

L'obra comença amb el detall cronològic de l'inici:

"La partida d’Àhmad Ibn Hassan i de Muhàmmad ibn Jubair des de Garnata [Granada], que Al·là la guardi, amb la intenció d’arribar al Hijaz beneït (que Al·là la servi amb la facilitat i la comoditat i l’acord del seu graciós ajut) va efectuar-se en la primera hora del dijous 8 del xawwal, corresponent a la nit del dia 3 del mes, no pas àrab, de febrer. Vam passar per Jayyan [Jaén] per a la resolució d’alguns assumptes. Després, la sortida d’allà va efectuar-se a primera hora del dilluns 19 del susdit mes de xawwal, coincidint amb el 14 del mateix mes de febrer."

En certs moments amb l'obra podem reviure monuments desapareguts, com el far d'Alexandria.

Alexandria i el seu far

"En primer lloc, hi ha la visió general de l’emplaçament de la ciutat i la vasta extensió de les seves construccions, fins a tal punt que nosaltres no hem vist cap ciutat de tan amples artèries, ni de més alts edificis, ni més excel·lent, ni de més grans multituds que aquesta. També els seus mercats són extremadament animats.

Una de les meravelles d’aquesta situació és que les seves construccions sota terra són tantes com les construccions que són al damunt, i més belles i més sòlides, ja que l’aigua del Nil passa, sota terra, per totes les cases i carrers. Els pous estan enfilats l’un al costat dels altres i es comuniquen interiorment.

[...]

Entre les seves meravelles, una de les més monumentals que hem vist és el far que Al·là, poderós i gran, va posar com a senyal per ls observadors i com a punt de referència exacta per als viatgers. Sense ell no trobaríem al mar la direcció idònia cap a la terra d’Alexandria.

És visible a més de setanta milles i la seva construcció, que és d’una bellesa extrema i d’una solidesa de dalt a baix, pugna amb el cel en altura i majestat. La descripció és insuficient per abastar-lo i la mirada renuncia a copsar-lo en la seva grandesa. La notícia que en podríem donar resulta ínfima, ja que l’espectacle que brinda a la vista és vastíssim. Nosaltres vam mesurar un dels seus quatre costats i, en relació amb això, vam trobar-hi cinquanta i escaig braçades. Es diu que la seva altura és de més de cent cinquanta alçades d’home. Pel que fa a l’interior, l’aspecte esparvera, com a conseqüència de l’amplitud de les escales i vestíbuls i el nombre d’estances; fins al punt que el visitant que hi penetra a les galeries s’hi pot perdre sense que s’ho proposi. Comptat i debatut, la paraula no pot aferrar-lo. Vulgui Al·là que mai no se separi de la doctrina de l’Islam i el conservi llargament!" (p. 62)

En altres moments trobem la descripció de monuments encara avui conservats.

Les piràmides, l’esfinx i el Nilòmetre

[A una nota a peu de pàgina, l’editor ens recorda que són sis i no set piràmides i que l’esfinx mira cap al Nil. La posició de l’esfinx la tenia present i em crida l’atenció quan llegeixo el text; el nombre de piràmides no, la veritat.]

"A la vora d’aquest pont nou hi ha les antigues piràmides, construccions meravelloses, espectacle extraordinari; són de forma quadrada com si fossin imposants tendes plantades que s’alzinen en l’aire, especialment dues que prenen el firmament. L’amplada d’una, des d’una de les cantonades a l’altra, és de tres-centes seixanta passes. Han estat aixecades amb enormes pedres tallades, ajuntades de forma impressionant en cohesió insòlita, sense que s’hagi fet sinó omplir els intersticis. A primer cop d’ull tenen les vores anguloses, encara que amb perill i treball; llavors es descobreix que aquestes vores presenten superficies planes ben amples. Si la gent de la terra volgués enderrocar-les, no ho podrien fer pas. No hi ha consens pel que fa al seu origen. Uns pensen que són tombes per Ad i els seus fills; d’altres pensen moltes altres coses. Comptat i debatut, ningú sap ben bé que són, llevat d’ Al·là, poderós i gran.

Una de les dues grans té una porta, per la qual es puja, que fa aproximadament la mida d’un home o més; s’hi penetra a una gran estança, l’amplada de la qual és de prop de cinquanta pams i la longitud això mateix. Al fons d’aquesta estança hi ha un llarg bloc de marbre balmat, semblant al que el poble anomena pica, que més aviat és una tomba, però Al·là ho sap millor.

Més enllà de la gran hi ha una piràmide, la dimensió de la qual d’un angle a l’altre és de cent quaranta passes. Per sota d’aquesta n’hi ha cinc menors, tres contigües i dues a prop seu, ben juntes. A la distància d’un llançament de fletxa d’aquesta piràmide, hi ha una estranya figura de pedra que s’alça com un minaret amb característiques humanes d’aspecte espaordidor, acarada cap a les piràmides i amb l’esquena cap al sud, indret per on discorre el Nil; se’l coneix com Abu-l-Ahwal (el Pare dels Terrors)." (p.75)

[...]

"A tocar hi ha el Nilòmetre, a través d’on s’avalua el creixent del riu en el moment de la inundació. És al mes de juny quan s’adverteix el seu començament, el seu punt màxim és a l’agost i la seva fi a principis del mes d’octubre. Aquest Nilòmetre és un pilar octogonal de marbre blanc que és un punt on l’aigua és estancada. Està dividit en vint-i-dos colzes, distribuïts en vint-i-quatre seccions anomenades dits. Quan segons la gent, el creixent del riu arriba fins als dinou colzes, llavors, segons ells, és l’any que més excel·leix, i el que se submergirà serà molt per la importància de la inundació. Segons ells, fa disset colzes, i això és el més bo del creixent.

El soldà té dret a l’impost quan al país d’Egipte sobrepassa setze colzes o més. La bona nova l’anuncia el vigilant del riu. El creixent es mesura per seccions dels colzes esmentats i en tenim coneixement diari, fins qua abasta el màxim i llavors s’atura. Si és inferior a setze colzes, no hi ha tribut per al soldà aquell any." (p.76)

I un esment a la ciutat de la pau, Bagdad; Takrit i Mossul. Fa anys de triste actualitat.

Descripció de la ciutat de la pau, Bagdad

"Que Déu Altíssim la conservi!

Bagdad és una antiga ciutat que continua sent la seu del califat abbàssida i centre de difusió de la doctrina de l’imam quarisi i halimi; però la gran majoria dels seus edificis han desaparegut i no en queda sinó el prestigi del seu nom. En comparació amb el que va ser, abans que les calamitats caiguessin damunt seu i que els ulls de la desgràcia es tornessin cap a ella. La seva aparença és com les restes borroses d’un campament, com els traços esborrats o la imatge d’un fantasma inert. No posseeix sinó bellesa que en detingui les mirades i que inviti els esperits inquiets a la despreocupació i a la contemplació. El riu Tigris corre entre la seva part oriental i la seva part occidental, semblant a un polit mirall entre les dues vores d’un marc o a un collaret harmoniosament disposat entre dues sines. La ciutat de Bagdad hi va a abeure, i no hi passa mai set. Es contempla en un brunyit mirall que no es rovella. La bellesa femenina es desenvolupa entre el seu aire i les seves aigües, i és per això que ostenta renom entre totes les ciutats, i així és coneguda i descrita. Cal, doncs, témer els desordres de les passions amoroses, sempre que Al·là ens en preservi.

Quant els seus habitants, amb prou feines n’hi ha que no fingeixin hipòcritament humilitat i que no abandonin la seva ànima a la vanitat i l’orgull. Per als qui no és d’ells, manifesten altivesa i menyspreu. Refusen les tradicions i les notícies transmeses per altres persones que no siguin ells mateixos. Cadascú imagina, persuadit interiorment, que el món sencer és poca cosa en comparació amb la seva ciutat, ja que ells, de tota la superfície habitada, no entén afecte sinó per allò seu. És com si no creguessin que per a Al.là hi ha d’altres països i d’altres adoradors fora d’ells." p.215

Descripció de la ciutat de Takrit

"Que el Déu Altíssim la guardi!

Takrit és una gran i espaiosa ciutat, ubicada en un vast camp obert, amb nombrosos mercats, moltes mesquites i densa població. La seva gent és millor que la de Bagdad pel seu caràcter i l’exactitud de les seves balances. El Tigris hi és al nord. Té una fortalesa inexpugnable prop de la riba del riu. La muralla que circumda la ciutat mostra signes de feblesa. Es troba entre les ciutats antigues i il·lustres." p.227

Descripció de la ciutat de Mossul

"Que Déu Altíssim la guardi!

Aquesta ciutat és antiga i gran, forta i majestuosa. Ha estat llarg el seu aliatge amb el temps. S’ha preparat per a la defensa en tant que preveu successos i controvèrsies. Les torres de la muralla gairebé s’ajunten en successió a causa de la proximitat de les unes amb les altres. A l’interior hi ha unes estances, amuntegades. La muralla volta la ciutat completament i aquestes estances s’han fet gracies a l’espessor de la construcció i la solidesa general. Els soldats troben aquí refugi i protecció; és una edificació guerrera que imposa.

[I contínua sobre la fortalesa, “el gran raval amb mesquites, banys, caravanserralls i mercats”. I en concret de la mesquita aljama diu: “Quant a la maqsura, fa pensar en les maqsures del paradís”.

I acaba:

Lloat sigui Al·là pels seus beneficiosos treballs i pel confort que ens ha lliurat. Que les seves benediccions siguin sobre el “Princep dels Missatgers i dels darrers”. Muhàmmad, el seu noble Missatger i el seu escollit sobre la seva família i sobre els seus companys, que van ser conduïts pel camí correcte mitjançant el seu guiatge. Que els salvi i que els honori.

La durada de la nostra absència, des de la nostra marxa de Granada fins al moment del nostre retorn, va ser de dos anys complets i tres mesos i mig.

Lloat sigui Al·là, Senyor de tot i de tots, de l’univers sencer, visible i invisible."

 

De: Els viatges d'Ibn Jubair, d'Ibn Jubair. Traducció de Pere Guixà i Lyes Belkacemi. Introducció de Francesc Espinet. Llibres de l'Índex. 2008