Ramadà, de Josep Piera

              

               Ramadà 

                                                    A Elias Canetti

La nit finia i jo tastava uns dàtils.
La ciutat m’oferia l’abraçada
del passat, paraules entranyables
com ara “ma”, ara “bacora”, ara...

Carrerons callats amb combois de xicons
i mirades lluents que somien  millors vides.
En un bar buit, la tele recita versicles de l’Alcorà.
L’aire perfumat d’espècies, d’orins, d’aigua de roses.

De nit, xavalets i bicicletes, estels fugaços;
llums de festa a la plaça, sons i fums que s’enlairen.
De dia, robes de colors, ulls s l’espera,
mans oferents com magranes madures.

Les flames  d’uns xiprers fan del capvespre un desig,
del temps la meravella, del que no es diu la música.

A: En el mar de la mar, de Josep Piera. Ed. 62 Empúries. 1999 (p.19)