El caminar d'Espinàs

Toni Arbonès inclou l’entrevista a Josep Maria Espinàs al recull Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides. He seleccionat els paràgrafs que parlen més directament del fet de caminar per viatjar. L’experiència? Dotze viatges a peu per terres diverses recollits en els seus llibres.

Tu dius que caminar, a més a més de ser bo per a la circulació de la sang, també és bo per a la circulació dels pensaments...

"Jo penso que va bastant lligat. Veuràs: caminar en el sentit no atlètic, no esportista, no amb una voluntat d’estar mirant-se el cronòmetre a veure si avui ho he fet en dos minuts, significa posar en marxa la curiositat. Estàs veient coses noves a cada passa, encara que vagis a poc a poc, estàs veient una cosa nova. Aquest és un privilegi que en la vida quotidiana no s’acostuma a tenir. No ens adonem que estem veient sempre les mateixes coses durant moltes hores al llarg del dia.

[...]

Cadascú tria els seus camins. A mi em sembla perfecte. El que jo trio a mi em dona unes satisfaccions, petites satisfaccions però profundes, que et duren anys i que mentre ho vius tens consciencia de viure el temps. Els viatges a peu a mi em donen, sobretot, com a premi, la consciencia que estàs vivint el temps d’una manera molt senzilla i, en canvi, molt de debò.

[...]

Pel plantejament que jo em faig del viatge a peu evidentment que sí que s’acaben [els camins].Perquè jo vull anar de nucli poblat a nucli poblat. La distància ha de ser una que em permeti caminar tot el matí i arribar-hi; per tant, que al cap de quinze, divuit, vint quilòmetres jo pugui trobar un lloc on em quedi a menjar i pugui dormir. Perquè el que m’interessa no ès caminar tot el dia: m’interessa caminar al matí o a la tarda, viure el poble, fer-me veí del poble, i el dia següent al matí, tornar a caminar el matí i arribar a un altre poble i viure al poble.

[...]

No cal anar de viatge perquè una persona se senti sola. Un s’hi sent a Barcelona, i s´hi sent a casa seva i s’hi sent allà on vulguis. Però la soledat aquí [en el viatge] té un aspecte molt positiu. [...] La gent es pensa que això dels viatges a peu és una mena de gresca, d’anar com qui va a la font, saps? Tots agafadets de la mà i cantant i ballant. [...] Jo he fet els viatges a peu, uns trossos sol, uns trossos acompanyat però cadascú fa el seu viatge i no es parla. La gent això no ho entén. [...] Un viatge es fa sol, no el fas en equip i, per tant, condicionat pels altres. Cadascú pensa el que pensa, cadascú mira el que mira, cadascú veu el que veu, i això és intransferible."

De: Els viatges de la Gran Anaconda, de Toni Arbonès. Tushita edicions. 2021. (p. 165)