L'arribada al Caire, segons Terenci Moix

Arribant al Caire per avió, la troballa és tanmateix àrab i de retop, defallida. mentre l’autocar et treu de l’aeroport, la carretera d’Heliòpolis és una gran massa fosca, de la qual van sobresortint els barris residencials burocratitzats i, tot seguit, cases populars, d’un color horrible, empal.lidit: són els blaus, els taronges i els verds de façanes que vint anys enrere aspiraren a una modernitat relativa i que el temps ha anat atrotinant. Més endavant, grans cartells publicitaris, de pel.lícules o de begudes, on l’exotisme de l’escriptura i dels rostres arabitzats sembla contribuir a aquell quiero y no puedo que és típic d’una pretesa societat de consum no realitzada ni tan sols en la base. Finalment, l’autocar, que ha recorregut un Caire tot endormiscat, ens deixa a la plaça d’El-Tahrir, o de l’Alliberació, un dels centres de la capital moderna. En aquesta plaça, al Hilton, hi ha radicada la terminal d’algunes línies aèries.

A l’etapa de confusió i de tristesa que poden produir respectivament les arribades a Alexandria i al Caire, hi contribueix sense altre estat present de les coses; la guerra, en primer lloc. Això ho ha de desorganitzar tot d’una manera més que natural, però també em cal dir que uns punts bàsics de desorganització –i potser més que uns punts bàsics- ja hi deuen ser de manera congènita. Amb això no voldria engruixir un mite, el del desori àrab, que ja té prou engruixidors per anar rutllant tot solet durant força anys més. És, simplement, una constatació que faig a partir del caos absolut que representa una arribada a Alexandria o al Caire, ja sigui en vaixell ja en avió. I, si acceptem que el tràfic aeri sempre compta amb més miraments, fins i tot classistes, que no pas altres mitjans de locomoció, no s’estranyarà ningú que el caos de les arribades o partences a l’aeroport del Caire resulti molt més exòtic de cara al viatger occidental que no pas el de l’arribada en vaixell, a Alexandria. I és que hi ha coses que ja se saben per pur tòpic: el món dels molls respon, d’entrada, a una mitologia de brogit i confusió que no sabríem enquibir en la nostra idea d’allò que ha de ser un aeroport. El moll és brut i sorollós, amb la participació descomptada de moltes races alhora i amb la quasi segura addició de més d’un vici i més d’una probabilitat de malaltia venèria. El món de l’aeroport, ben al contrari, ha d’implicar un ordre puríssim, gairebé matemàtic, i amb un quelcom de reunió social. Hi ha gent que de vegades, fins i tot van a prendre el te a l’aeroport.

Coses de la societat del consum que tenen, però una llarga tradició en l’impagable món dels tòpics.

I, en última instància, cal no descomptar un factor mitològic molt important: la mitologia dels molls ha estat cantada per vint segles de novel.la. El mite de l’aeroport a penes s’ha desenvolupat amb l’auge del cinema i la televisió.

A: Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, de Terenci Moix. La Magrana. p.32