Mòmies casolanes, segons Terenci Moix

-Boy hungry!...  Boy hungry!...  Boy hungry!

Dintre  la complicitat que havíem establert, ell m’agafa violentament pel braç i m’ensenyà una forma acartronada que era, no cal dir-ho, un peu de mòmia. Els dits superllargaruts, el tall brutal que l’havia separat del turmell i l’absència de la blanor que un dia degué tenir la carn, el feien particularment atractiu. Era un peu repugnant, foradat pels insectes variadíssims d’aquelles muntanyes, qui sap si mossegat per alguna rata i tot. En les mans suavíssimes del perfecte adolescent, aquella escombraria formava un contrast deliciós.

Em vaig dirigir al guia, diplomat i excel.lent, i li vaig preguntar si era cert que, com assegurava l’adolescent, aquell podia ser d’una reina.

-Pot ser-ho i pot no ser-ho. Però el més probable és que sigui de la seva àvia.

-I per què de la seva àvia? –demanà, mig desmaiant-se la ianqui.

-O de la seva tieta –contesta el guia indiferent-. O de sa mare. Es donen molts casos de gent que embalsama els familiars, els talla a trossets i els ven com a mòmia antiga.

[...] jo vaig pensar que el fet que la mòmia fos reial o plebea importava ben poc; però m’hauria molestat una mica tenir a casa una andròmina que només s’hagués mort l’any 1965, poso per exemple.

A: Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte, de Terenci Moix. La Magrana. p. 64