Miro el fons del pou amb respecte. Deixo anar la corda i espero, amb neguit, el soroll sord que fa la galleda quan s’omple d’aigua. És un soroll especial que desassossega. No és el que esperes que faci una galleda buida. És com si entrés a l’aigua un cos pesant, mort. A la primera estrebada ja notes als braços si el cubell s’ha omplert bé, però no et pots estar de mirar que només pugés aigua. Res més. Que si al fons del pou hi ha alguna altra cosa, no ets tu qui la treurà. Tot són cabòries meves, és clar. Els nens de la casa pouen cada dia sense parar-hi esment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada