L'ús de les llengües a Guinea

M’ha cridat l’atenció el capítol “Uns lingüistes nats” del llibre Cròniques de Guinea Equatorial dedicat a l’ús de les llengües al país. Potser és una visió molt d’estar per casa per ser considerada sociolingüística, però és la visió d’algú que s’hi fixa i hi reflexiona.

Uns lingüistes nats

Els africans, en general, i els guineans, en particular, tenen una gra facilitat per als idiomes.

A Guinea hi conviuen diverses ètnies i cada ètnia té el seu idioma. Els fang parlen fang, els bubi i els ndowés el seu propi idioma. Com que el fang és l’idioma dels qui manen, tothom parla fang. Com que l’espanyol és l’idioma oficial, tothom parla espanyol. El francès és entès o parlat per una bona part de la població del continent, que té a prop la frontera del Gabon o del Camerun.

Finalment, tenim un altre idioma que contempla el mosaic lingüístic del país: el pidgin o pidge-english, un anglès d’estar per casa, importat de l’illa de Bioko pels nigerians que venien a treballar a les plantacions del cacau.

Un nen de deu anys de Malabo parla normalment quatre idiomes: el bubi matern, el fang de l’ètnia dominant, l’espanyol i el pidgin. No està gens malament. Cal tenir en compte que no es tracta de quatre llengües veïnes, com podrien ser les romàniques, sinó de quatre idiomes que no tenen pràcticament cap relació l’una amb l’altra.

Per confirmar aquesta habilitat, només cal visitar el vell i tronat port pesquer de Luba, a l’oest de l’illa de Bioko. Allí la població que té vint o vint-i-cinc anys entén i parla el rus, un record de les visites de la flota pesquera soviètica durant l’època de Macias. La canalla de Luba va aprendre la llengua dels mariners, que baixaven a terra a beure una cervesa i a veure dones.

Pel que fa al castellà, els guineans l’han adaptat als seus costums i a la seva manera de ser. Tenen formes dialectals. Apearse, per exemple, vol dir anar a peu i no simplement baixar d’un tren o un cotxe. Tenen un accent propi. La cantarella guineana és molt pròpia i fàcil de reconèixer.

Com he dit a la colònia estrangera de Guinea hi ha un bon nombre de llatinoamericans, tècnics d’organismes internacionals, que han anat a parar al país atrets entre altres coses per l’idioma comú. Els guineans es troben així uns personatges que parlen espanyol amb accent català, els americans del nord que el parlen com Stan Laurel i Oliver Hardy a les pel·lícules doblades, els castellans de Madrid i Salamanca, i tota la gamma d’accents i tonalitats de l’Amèrica del Nord, Central i del Sud. Sentir parlar en una reunió un cubà, un peruà i un guineà pot confondre qualsevol persona que pretengui aprendre espanyol.

A: Cròniques de Guinea Equatorial de Francesc Cabana. Proa, Butxaca, 8. 1995. p. 79