L'illa de Johnston

Sense buscar-ho pots descobrir llocs. I a vegades llocs terribles, fets malbé pels homes amb tota impunitat. Oliver Sacks en descobreix un sense esperar-ho, l'illa de Johnston i així ho explica al començament de L'illa dels cecs al color. 

L'atol de Johnston està situat a l'oceà Pacífic Nord a 16.729691414253235, -169.53323169760688 i a uns 1400 quilòmetres a l'oest de Hawaii i aproximadament un terç del camí des de Hawaii fins a les illes Marshall. 

A finals de 2003, el govern dels EUA va transferir la jurisdicció de l'atol al "Servei de Peix i Vida Silvestre" dels Estats Units. La majoria d'estructures i instal·lacions es van eliminar i la pista d'aterratge es va marcar visualment com a tancada. El mal ja estava fet.

"Havíem fet gairebé dos mil quilòmetres que a la fi vam albirar terra: un atol diminut i gràcil a l’horitzó. L’illa de Johnston! L’havia localitzada al mapa; era, solament, un puntet insignificant enmig de la grandiositat de l’oceà. “Quin paratge tan idíl·lic, a milers de quilòmetres de tot arreu!” vaig pensar. Mentre descendíem, l’encant de l’atol es va anar esvaint: una pista d’aterratge seccionava l’illa d’una punta a l’altra, i a ambdues bandes s’estenia una plaga de dipòsits, xemeneies i torres; tot un cúmul de construccions sense ulls sumides en una boirina d’un vermell ataronjat... L’edèn recòndit i celestial que m’havia imaginat havia esdevingut, de sobte, el mateix infern.
[...]

Hi vaig llegir [a Micronesia Handbook de David Stanley] que l’havia batejada un tal capità Johnston, del vaixell de guerra britànic Cornwallis, que la va descobrir el 1807; va ser el primer ésser humà, tal vegada, que va posar els peus en aquesta diminuta porció de terra tan remota. Em vaig preguntar si abans ja se sabia de la seva existència, o si ja havia estat visitada però no s’hi havia assentat mai cap nucli de població.

Johnston va esdevenir un territori molt valuós pels seus jaciments de guano, i tant estats Units com el regne de Hawaii en van reclamar la sobirania el 1856. Bandades de centenars de milers d’aus migratòries s’hi aturaven, i el 1926 l’illa va ser declarada reserva federal d’ocells. Després de la Segona Guerra Mundial, va quedar sota la dominació de les forces aèries nord-americanes i, “des de llavors”, deia la guia, “l’exercit dels Estats Units ha anat transformant allò que una vegada havia estat un atol idíl·lic en un dels llocs més tòxics del Pacífic”. Al llarg dels anys seixanta i setanta s’hi van realitzar una sèrie de proves nuclears, i se n’hi tornarien a efectuar si es reprenguessin; cal dir que un extrem de l’illa està contaminat per la radioactivitat. Es va arribar a considerar la possibilitat d’usar-la per provar armes biològiques, però la idea es va descartar per la nombrosa població d’aus migratòries, les quals podien transmetre infeccions letals  quan tornessin al continent. El 1971 Johnston es va convertir en un immens dipòsit de gasos nerviosos i mostassa, que es van incinerant periòdicament, amb la qual cosa s’expulsa dioxina i furan a l’atmosfera (potser aquest fet explicaria la boira de color canyella que havia advertit mentre descendíem). Tot el personal de l’illa ha de tenir sempre a mà la careta antigàs. Mentre llegia aquelles revelacions, immers en una atmosfera cada cop més carregada, ja que havien desconnectat la ventilació en aterrar, vaig sentir una mena de picor a la gola, una opressió al pit, i em vaig demanar si no devia estar respirant una mica d’aquell aire mortífer de Johnston. En aquell moment, el rètol de benvinguda em semblava d’una ironia funesta; per anar bé, com a mínim l’haurien d’haver guarnit amb una calavera."

Imatge de Google Maps

A: L'illa dels cecs al color, d'Oliver Sacks. Empúries. 2000. p.18

Per saber més coses:
https://academickids.com/encyclopedia/index.php/Johnston_Atoll
https://www.thelivingmoon.com/45jack_files/03files/Johnston_Atoll.html