Sebastião Salgado

Fa uns anys l’exposició de Sebastião Salgado al CaixaForum ja em va trasbalsar. L'exposició de les Drassanes és diferent; aquests paisatges impressionants contrasten amb els retrats propers i plens d’humanitat. Uns mesos després de la visita a l’exposició, mor Sebastia Salgado (23 de maig de 2025).

Penso que només d’haver fet un parell de fotos de les seves ja em sentiria satisfet, realitzat, que deien abans. Ell no en tenia prou amb la feina de fotògraf; documentalista,  també ha contribuït amb organitzacions humanitàries internacionals i ha fundat amb la seva dona  Lélia Deluiz Wanick l'Institut Terra, per la reforestació i revitalització comunitària  a Minas Gerais.

Tot i això el 1991 i el 2000 va rebre crítiques de periodistes de mitjans de Nova York i de Susan Sontag sobre la contradicció d'utilitzar la “misèria humana” amb fins comercials. Sense comentaris. Les fotografies de “misèria humana” com les dels miners brasilers són colpidores; i és la tècnica, l’estil i la professió de Salgado que ens permeten arribar-hi. I Salgado diu: "No fotografio la misèria, he fotografiat la falta de recursos. La misèria és la incomunicació amb la comunitat, la soledat, l'individualisme i l'egocentrisme."

En la introducció del seu llibre Exodos afirma: «Més que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics».