Dues morts

Dues morts en pocs dies de diferència i a uns quants quilòmetres de distància: la Teresa i el Xoan Bello. No es coneixien; cap relació personal. D'una banda la ruralitat i de l'altra banda l'escriptor que la recuperava i ens l'apropava; un món que a poc a poc desapareix.

A la ciutat la mort afecta sobretot a la persona implicada, és evident, i als seus familiars i amics. Al poble la mort d'algú afecta a tota la comunitat, no només a la del moment sinó també a tota la comunitat històrica. El difunt deixa de viure al poble i passa a ser poble. A cada mort el poble deixa de ser una mica tal com havia estat. Mort a mort el poble s'esmicola.

Potser existeix en un altre nivell el poble que havia estat amb tots els difunts i d'aquesta manera conserva l'essència plena de tots els temps.Aquest poble i els seus habitants no són ombres, són una altra realitat. Ara la Teresa pot tornar a parlar amb el Gildo i la Maria, els seus pares; amb el Pau, l'oncle; amb la Maria i el Candi, de Toniquet; amb el Manel, de can Mora; amb la Maria i el Pepe, de can Català, amb la tia Juanita de can Teixidó. I amb els pares i els avis de tots aquests i que nosaltres ja no hem conegut. I recuperar aquell esperit de poble que tant trobava a faltar. I Xoan, contactes incomptables: els que ell coneixia, els que ell havia recuperat i els que s'aproparien a escoltar les seves històries.

Nosaltres només recordem trossos petits, anècdotes particulars, però no podem completar el dia a dia, el mes a mes; un any darrere l'altre. I Xoan Bello era capaç de recuperar aquesta essència plena i ara ell també s'incorpora com un més dels habitants d'aquests pobles del més enllà.

Nosaltres continuem amb un poble que ha deixat de ser com era, per convertir-se en alguna cosa més artificiosa, amb la certesa, però que un dia també arribarem a conviure amb tots ells.

Teresa, ara. és Arrós; i Xoan, ara, és Paniceiros.

I nosaltres esperem el demà per retrobar-nos.