Els somiejos del passejant solitari

 

Illa de Saint Pierre

Primera passejada

"Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap més germà, proïsme, amic ni societat que jo mateix. El més sociable i el més afectuós dels humans n'ha estat proscrit per un acord unànime. Han cercat en els refinaments del seu odi quin turment podia ser el més cruel a la meva anima sensible i han trencat violentament tots els lligams que m'unien a ells. Jo hauria estimat els homes a despit d'ells mateixos."

Tercera passejada

"Em faig vell aprenent sempre."

Soló repetia sovint aquest vers en la seva vellesa. En un dels sentits que té, també podria dir-lo en la meva; però és una ciència ben trista, aquesta que l'experiència m'ha procurat des de fa vint anys: encara seria preferible la ignorància. L'adversitat és, sens dubte, una gran mestra, però fa pagar cares les seves lliçons, i sovint el profit que se'n treu no val el preu que han costat. D'altra banda, abans d'haver après tot aquest coneixement amb lliçons tan tardanes, l'oportunitat de fer-lo servir ja ha passat. La joventut és el temps d'estudiar la saviesa, i la vellesa és el temps de practicar-la. L'experiència instrueix sempre, ho confesso, però només s'aprofita en la vida que tenim al davant. ¿Hi ha temps, quan cal morir, d'aprendre com s'hauria hagut de viure?

Cinquena passejada

"De tots els llocs on he viscut (i n’hi ha hagut de preciosos), cap no m’ha fet tan terriblement feliç, ni m’ha deixat un enyor més dolç, que l’illa de Saint Pierre, enmig del llac de Bienne. Aquesta illeta, que a Neuchâtel anomenen l’illa de La Motte, és ben poc coneguda fins i tot a Suïssa. Cap viatger, que jo sàpiga, no l’esmenta. Però, ben mirat, és molt agradable i especialment ben situada per fer benaurat un home a qui li agradi aïllar.se; perquè, encara que potser jo sigui l’únic al món a qui el seu destí li ho hagi imposat com a llei, no em puc creure que sigui l’únic que tingui un gust tan natural, encara que fins avui no l’hagi trobat en ningú més.
[...]
Tot és un flux continu sobre la terra. Res no hi manté una forma constant i estable, i els nostres afectes relacionats amb les coses exteriors passen i canvien necessàriament com elles. Sempre al davant o al darrere de nosaltres, recorden el passat que ja no és o preveuen el futur que sovint no ha de ser; no hi ha res aquí de sòlid a què el cor pugui lligar-se. Per això no hi ha gaire més aquí baix que el plaer que passa; pel que fa a la felicitat perdurable, dubto que sigui coneguda. A penes hi ha en els nostres gaudis més vius un instant on el cor pugui dir-nos veritablement: Voldria que aquest instant durés per sempre. ¿I com podem anomenar felicitat un estat fugisser que encara ens deixa el cor inquiet i buit, que ens fa enyorar alguna cosa abans o desitjar encara alguna cosa després?"

Novena passejada

"La benaurança és un estat permanent que no sembla haver estat fet per a l'home d'aquí baix. A laTerra tot és un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú no pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitats són quimeres. Aprofitem-nos de la satisfacció personal quan arriba; guardem-nos d'allunyar-la per culpa nostra, però no fem projectes per encadenar-la, perquè aquests projectes són pura bogeria." 

A: Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau. Traducció de Glòria Farrés Famadas. Adesiara. 2025